 |
| A l'eixida de Neda (Foto: meua). |
*****Per
veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir
en altre idioma, seleccionar en Traductor**
**Para
leer en otro idioma, seleccionar en Traductor**
 | |||||
| Mapa d'etapes (Eroski Consumer). |
Camí Anglés, un
itinerari molt popular des de fa uns quants segles, amb les seues variants des
de A Coruña (75 km), o Ferrol (122 km).
Recorregut tant
per anglesos, como per escocesos, irlandesos, escandinaus o flamencs, que
eixien de diversos ports de partida i que donat les habituals tempestes de la
zona del golf Ártabro, que sacsejaven els vaixells de poc calat, també el punt
d’arribada era molt variant.
Una vegada en
terra, utilitzaven els antics camins reials i altres sendes, per on van deixar rastres culturals molt evidents en tota
aquesta ruta que finalitza a Santiago.
“No es pensa en riure quan
s'embarca cap a Santiago. Per a molts és un
dolor. Des que es
puja a bord a
Sandwich, a Winchelsea, a Bristol, o allà on
es pot, el cor comença
a tremolar. Porta ràpida la canoa, mariner, perquè els
nostres pelegrins es divertisquen una mica, ja
que alguns gemegaran
abans de mitjanit ".
Així resa l'inquietant
fragment del poema Pilgrims Sea-Voyage and
Sea-Sickness.
Si el
pelegrinatge per terra era
tot un repte de
supervivència, el marítim, en ocasions, encara posava més a
prova les aptituds i la fe del pelegrí.
L'any passat em van donar bones referències del Camí Sanabrés i al principi era l'elegit per a realitzar en aquestes dates, però l'esperada arribada del primer nét va fer que canviara els plans. El Sanabrés es va convertir en Anglés i els dies es van reduir a més de la meitat, en previsió d'un possible part que em sorprengués en el Camí.
El 28 d'abril va ser la data triada per partir direcció a Galícia.
Han estat set etapes, que les he gaudit esplèndidament, tot i que el temps no ha estat el meu millor aliat, (3 dies de pluja, un d'ells de manera intensa i en l'etapa més dura), 2 dies de sol i núvols (bé, més núvols que sol), i 2 dies de sol (afortunadament), i que he trobat a faltar uns quants dies més...
El Camí és així.
El
Camí té un encant inefable com a alternativa de vida desarrelada (cada dia caus
en un indret distint), un xic aventurera, oberta a sensacions imprevistes, a
cares noves, exposada al tracte amb caràcters desconeguts... És una mena de
paradigma de l’anti-estabilitat, de l’auto-marginació respecte del sistema, i
de la recerca de les pures capacitats personals de supervivència, d’autoestima,
d’amor, d’amistat, de companyonia i de voler veure la vida d’altra manera,
encara que siga en un curt espai de temps.
(Vells Camins…El de Sant Jaume i el
meu).
Sense
cap gènere de dubte, tornaré al Camí!
I el proper serà ja com... iaio.
BON CAMÍ
