Pàgines

dimarts, 1 de desembre de 2015

Penyagolosa...1813 m. més a prop del cel.

Penyagolosa 1813 m. (Foto: meua).


*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

Què tens, Gegant de pedra, que encises a tots aquells que pugem fins al teu cim?

Des d'aquella primera vegada, ja fa alguns anys, sempre he portat rumiant en la meua ment que havia de tornar. Diverses circumstàncies no ho havien fet possible fins dissabte passat, 28 de novembre. I com vaig gaudir !!!.

Atzeneta del Maestrat (Foto: meua).
 El dia havia eixit esplendorós, i cap a tu em vaig dirigir per trams de la E15 A7; CV10; CV15 i CV170, en un trajecte de dues hores i poc més de durada. La primera parada va ser a Atzeneta del Maestrat.

En carretera a Vistabella (Foto: meua).
La segona a Vistabella, al coll de Vidre, a la rotonda on hi ha una caseta tradicional del terreny, realitzada amb la tècnica ancestral de la pedra en sec.

Ermitori Sant Joan de Penyagolosa (Foto: meua).
I la tercera i última, després de creuar el poble de Vistabella del Maestrat, a l'esplanada de l'ermitori de Sant Joan de Penyagolosa. Allí vaig estar parlant amb un senyor que munta la seua parada ambulant baix les arcades i té a la venda infinitat de coses diverses.
El recordava de quan vaig fer el Camí del Pelegrins de Les Useres, em va recomanar que passara per La Casa Forestal / Centre d'interpretació, on m'explicarien totes les opcions de les rutes.

Plànol de les rutes Parc natural de Penyagolosa.

Vam decidir que la Ruta Vermella (Barranc de la Pegunta) i la Ruta Verda (Pujada al Pic) eren les més adequades. Així que vaig iniciar la ruta refent camí per un tram de la pista asfaltada, dirigint-me cap al Barranc de la Pegunta

Indicadors de fusta (Foto: meua).
Si, és de la Pegunta, no de la Pregunta, i pren el seu nom d'una substància molt viscosa que s'obté d'un derivat de la resina del pi negre i que s'utilitzava majoritàriament per fer la marca que es realitza a les ovelles.

Vegetació (Foto: meua).
El Barranc de la Pegunta és un dels enclavaments de major biodivesitat tant del parc como del País Valencià. Declararat microreserva vegetal en 1998. 
En 1792 quan el Botànic José Antonio Cavanilles va visitar la zona, va destacar la importància de la seua vegetació, i la gran quantitat de plantes que es troben en el seu recorregut que eren utilitzades per a tractar malalties de persones i animals.

Cartell informatiu (Foto: meua).
 A tot aixó cal afegir un paisatge envoltat de pins vermells i també negres, teixos, grèvols, ginebres, cirerers, vescs, etc., molts d'ells senyalitzats i explicats amb pannells de fusta als peus del seu tronc.

Pujada Barranc de la Pegunta (Foto: meua).
La pujada pel Barranc de la Pegunta és un tram encantador, transcorre, de vegades, per una estreta senda serpentejant, altres, per part d'un riuet que en aquesta ocasió baixava amb poca aigua.
Arribe a la Font de la Pegunta i continue ascendint fins a l'eixida del barranc, que desemboca a La Banyadera. Des d'ací, un curt tram de pista forestal em porta fins a la zona coneguda com El Corralico, on s'enllaça amb la Ruta Verda.

Paisatge (Foto: meua).

Paisatge (Foto: meua).
A partir d'ara el desnivell és més considerable, sort que la senda que arriba fins al cim ho fa zigzaguezant, pel que la costera és un poc més suportable. El frondós bosc es va obrint i l'aire fred penetra en el cos, pel que he d'afegir un altra peça de roba.

Gel a la senda (Foto: meua).
Passe al costat d'un refugi a uns 1600 m. d'altitud...només queden uns 200 per arribar al cim!.
Després un desviament al coll del Portellàs, que cal obviar. Continue cap amunt. Als llocs on els raigs del sol no són capaços de posar-se, el gel encara és visible. La vegetació comença a ser escasa i típica de les zones d'altura.

Verge del Lledò (Foto: meua).

Vèrtex geodèsic (Foto: meua)
 
  
 

 


 




Un últim esforç i una molt bona sensació s'apodera de mi al veurem al cim.



 
Paisatge, des del cim (Foto: meua).

Les vistes són magnífiques, es poden veure les comarcas castellonenques, les terres d'Aragó, així com en dies clars com el de hui, el Montgó

Cim occidental (Foto: meua).
A la dreta, el cim occidental on es troba un observatori meteorològic, separat per una immensa canal, que és un altra opció de pujada però més recomanada per a muntanyencs de veritat.

Penyagolosa gegant de pedra (Foto: meua).
Al vèrtex es pot veure una placa de pedra amb versos de la cançó de Paco Muñoz "Gegant de pedra". En aquest enllaç la podeu escoltar.


Després d'hora i mitja gratificant, de relaxació i contemplació, ara toca baixar. Ho faig pel mateix sender de pujada, fins arribar al Corralico; des d'allí en comptes de continuar pel barranc trie la pista forestal, que em porta de nou, de forma més plàcida, a l'esplanada de l'ermitori.

Ermitori de Sant Joan de Penyagolosa (Foto: meua).
És clar, el Gegant t'encisa, t'atreu, i et força a tornar, ara bé...mai defrauda.

Tornaré !!! 

  


diumenge, 15 de novembre de 2015

La Fera al Palau.

La Fera al Palau (Foto: Lecoolvalencia).


*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 
 

La Fera, una criatura estranya, creativa, lliure, perseverant i que simbolitza la gent incòmoda per al poder, la rebel·lia i l'expressió cultural popular, aquella que no va poder entrar, fa 10 anys, al Palau perquè la regidora de Cultura li va negar l'auditori per a l'homenatge a Ovidi, dient que no el coneixia ningú...

El Palau (Foto: Palau de la Música).

...dimecres passat, 11 de novembre, el Palau de la Música de València, li va obrir les seues portes, podent d'aquesta manera commemorar els 20 anys de les vacances de l'Ovidi, amb un cartell de diferents estils i generacions, això si, tot ell amb un denominador comú: la música en valencià. L'organització ha estat a càrrec del COM - Col.lectiu Ovidi Montllor.

Programació.
Tots el concerts s'han celebrat a la sala Joaquín Rodrigo, amb un ple absolut, havent d'habilitar una gran pantalla a la sala Lucrecia Bori per a la gent que es va trobar amb l'aforament complet. La trentena d'artistes i formacions participants han rebut algun premi en els darrers Premis Ovidi.

Creient que els concerts eren a les 22h, vaig quedar amb el meu amic Francesc Arnau, dijous passat, per quan acabara el congrés "Algo+ by Randstand" http://pakiu.blogspot.com.es/2015/11/algo-by-randstad.html, al qual vaig assistir en un altre Palau, el de les Arts, ens veuriem per gaudir del segon concert del cicle.
La nostra sorpresa va ser de les bones, atès que tots els concerts començaven a les 20 h. (... els forats de gruyere del cap, dels nostres 62 anys!!!).



Reis Juan (Foto: xarxa).
Rafa Xambó (Foto: xarxa).












La mestressa de la cerimònia fou la periodista Reis Juan qui va posar en situació a l'atapeïda sala Joaquin Rodrigo, i donà pas a Rafa Xambó, qui en representació del COM llegí la carta que el poeta Manel Rodriguez Castellò va escriure per rememorar encara més l'Ovidi
En aquest enllaç la podeu llegir, si vos abelleix: http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/2015/11/la-fera-ferotge-al-palau.html

Tomàs de los Santos (Foto: La Veu).

Mara Aranda (Foto: Mara Aranda).









Les propostes musicals començaren a aparèixer per l'escenari amb el profund Tomàs de los Santos, sol amb la seua guitarra i els seus textos convincents. Seguit, la sensualitat i la denùncia es manifestà mitjançant Mara Aranda amb peces del darrer dics Mare Vostrum i l'acurada recuperació musical i posada en escena.

Josep Aparicio Apa (Foto: La Veu).

Urbàlia Rurana (Foto: La Veu).








Apa, un dels màxims exponents de la música tradicional, va fer valdre el seu doll portentós de veu i ens feia una anàlisi de la situació actual, comentant que era molt significatiu poder emprar les lletres que ens done la gana, sense censura, alhora que demanava un conservatori, però de música tradicional.
Urbàlia Rurana va impregnar el públic amb els fandangos, donant un capgirament festívol.

Verdcel (Foto: La Veu)

Sis veus al poeta (Foto: La Veu).
 

 





Verdcel ens va tornar a conduir a la reflexió, la introspecció, la profunditat de la terra, fins i tot certa serenitat.
Sis veus per al poeta van encisar un public receptiu amb la seua proposta de versions líriques, equilibrades i vibrants, acompanyada de danses espontànies, senzilles, nues i tradicionals.

La Gossa sorda (Foto: F.Arnau).

Pep Gimeno, Botifarra (Foto: meua).

Amb l'actuació de La Gossa sorda, m'incorpore al concert, a la sala Lucrecia Bori, junt al meu amic Francesc que tampoc havia pogut accedir a la sala principal.
El so va fallar, moment que aprofitarem per eixir e incorporar-se a la sala J.Rodrigo, des d'on vam poder gaudir de l'actuació final de Pep Gimeno, Botifarra.
Botifarra va fer un repàs d'aquelles cançons que "el públic sempre em demana, i jo content i orgullós de cantar-les". Un públic entregat que va corejar totes les cançons. 

Tots els participants (Foto: meua).
Amb l'aparició de tots els participants i un continuat aplaudiment, va acabar la vetllada. 
Encara vam tindre ocasió de saludar a Apa i a Miralles

Amb els cartells dels dos Palaus (Foto: F.Arnau).

 
 Després de molts anys.....La Fera pot descansar tranqui·la...esperem que per molt temps.