Andrea Tánczos-Szikszai, des de Györ, (Hungría).

Aquest vídeo és el contingut del correu electrònic que em va remetre divendres passat, Andrea.


Li havia comentat que m'agradaria molt, publicar una entrada al blog amb qualsevol idea que tinguera. 
Ella, aprofitant que el dijous 11 era el Dia de la Poesia Hongaresa, i que aquest dia coincideix amb el del naixement de Attila József, va compartir l'enllaç del vídeo amb el poema Tiszta szívvel, (Amb el cor pur), del mateix Attila, recitat de manera magistral i amb una excel·lent veu per Antonio Banderas.

Estàtua d'Attila József, a Budapest, (Foto: Xarxa).

Attila József, (11 d'abril de 1905 - 3 de desembre de 1937). Considerat el gran poeta proletari de l'Hongria comunista, i un dels més importants en la història de la literatura hongaresa.
Va néixer a Ferencváros, un precari barri de Budapest. Fill d'un obrer i una llauradora, la seua curta vida va transcórrer entre les dos guerres mundials, la fam, la pobresa i el desemparament.
Va estar a disposició de la Lliga de Protecció de la Infància.
A la mort de sa mare, es va fer càrrec d'ell, el seu germanastre, qui va costejar la seua educació en una escola secundària.
Va començar a mostrar símptomes d'esquizofrènia. Una nit del desembre de 1937, amb tan sols 32 anys, va morir atropellat per un tren a un poblet de les riberes del llac Balaton. Com en molts casos d'escriptors i poetes, la hipòtesi és que es va suïcidar, però alguns experts creuen que va poder tractar-se d'un accident.

Poema del vídeo i una de les traduccions:

TISZTA SZÍVVEL                                                   AMB EL COR PUR

Nincsen apám, se anyám,                                         No tinc ni pare, ni mare,
se istenem, se hazám,                                                 no tinc ni pàtria, ni déu,
se bölcsőm, se szemfedőm,                                       no tinc ni bressol, ni sudari,
se csókom, se szeretőm.                                            no tinc ni ombra d'amor.

Harmadnapja nem eszek,                                         Fa tres dies que no menje res,
se sokat, se keveset.                                                   ni tan sols un gra de "frijol".
Húsz esztendőm hatalom,                                        El poder dels meus vint anys,
húsz esztendőm eladom.                                           el venc al millor postor.

Hogyha nem kell senkinek,                                      I si ningú vol comprarme'l,
hát az ördög veszi meg.                                            al diable li ho vendré. 
Tiszta szívvel betörök,                                              Robaré pur el cor,
ha kell, embert is ölök.                                              i, si cal, mataré.

Elfognak és felkötnek,                                              Seré atrapat i després penjat, 
áldott földdel elfödnek                                             la santa terra em tindrà
s halált hozó fű terem                                               i al meu preciós cor
gyönyörűszép szívemen.                                         herba fatal li creixerà.

 

József Attila, (Foto: Xarxa).

La traducció literària d'altres llengües és força complicat, i més si es tracta de poesia; el traductor ha d'entendre la funció de la mètrica, de les síl·labes i de la rima en el sistema lingüístic de la llengua que està traduint.
El resultat no serà bonic si el traductor és fidel al text, i no serà lleial si el traductor vol ser el poeta. La traducció figurada dalt és la més fidedigna quant al sentit del poema, segons Andrea.  

Entre les seues obras, cal destacar:    A szépség koldusa ("Captaire de la bellesa", 1922).
Nem én kiáltok ("No sóc jo qui crida", 1925).
En aquest segon poemari, s'inclou Tiszta szívvel ("Amb el cor pur"), que va motivar la seua expulsió de la universitat.
Nincsen apám se anyám ("No hi ha pare ni mare",1929). 
Döntsd a tökét, ne siránkozz ("Derroca el capital, no et queixes"). Aquest va ser confiscat per les autoritats, a causa del seu contingut revolucionari. 
També, Külvárosi éj ("Nit al raval"), Medvetánc ("La dansa de l'ós"), i Nagyon fáj ("Dol molt").

Alberg d'Olveiroa, (Foto: meua).

A Andrea Szikszai la vaig conèixer en el Camí de Sant Jaume, del 2006. Ella havia començat a Pamplona, jo a Roncesvalles, però només vam coincidir en les etapes des de Santiago de Compostela a Finisterre; després les xarxes socials i les felicitacions nadalenques han fet que encara continuem el nostre camí mantenint el contacte.

Alberg d'Olveiroa, (Foto: meua).

En aquells dies vam tindre ocasió de compartir, dinars i sopars, boscos i rius, pujades i baixades, sol i boires, al Clapton i balades irlandeses, l'oceà i la muntanya, i per a remat una esplendorosa posta de sol a Finisterre, ben acompanyada per un fresc Ribeiro.
També xerrades, però, amb un xicotet problema de l'idioma, ella parlava un poc espanyol, jo molt poc l'anglès, i que dir de ! l'hongarès !. 
Ara bé, el Camí és el Camí, i gràcies a Mary Ann Stevens Pinochet, de Santiago de Chile, que ens feia de traductora, es enteníem fenomenalment.

Brindant, en la posta de sol a Fisterra, (Foto: meua).

 

En la foto de dalt: Andrea (Hongria), Mary Ann (Xile), Marco (Itàlia), Tino (Madrid), Christian (França), i jo.

Andrea va estudiar Teologia, es mare de dos preciosos fills (xiquet i xiqueta), i Andrea Tánczos-Szikszai (a Hongria en casar-se es pren el nom del marit) viu en Györ, (www.gyor.hu), que és la sisena ciutat més gran d'Hongria, capital del comtat de Gyor-Moson-Sopron, a mig camí entre Budapest i Viena, i en la confluència dels rius Danubi, amb el Raba i el Rábca.

Tal vegada ens tornem a veure...potser.

Vídeo amb imatges de Györ  



Video amb música de Zoltán Kodály



 

Estos tres dies de Pasqua

                                              Demà és diumenge, diumenge de Rams
                                              A l'altre diumenge, la mona entre mans.

Abril del 1959, (Foto meua).

El primer Concili de Nicea (any 325) va establir la data de la Pasqua, com el primer diumenge després de la lluna plena, passat l'equinocci de primavera en l'hemisferi nord.
El dia per tant varia, entre el 22 de març i el 25 d'abril.
S'anomena Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida o Primera Pasqua,
Dóna peu a fixar el temps de Quaresma (quaranta dies abans), que comença el Dimecres de Cendra, i acaba el Dijous Sant.
També (cincuanta dies després), a la Segona Pasqua o Pasqua "Granà", que concideix amb el Diumenge de Pentecostés.

De xicotets, el costum era pujar a la muntanya amb tota la família, i quan dic amb tota la família vull dir amb els iaios, els pares, els germans, els oncles, els cosins-germans, els amics i algun veí que s'acoblava. Val de mostra la fotografia de la capçalera.

Els costums de la meua època només han variat pel tema de l'edat; de menut, lligades a la relació familiar, de més jovenet als amics. Després amb la creació d'una nova família, tornem a començar.

El Diumenge de Rams, era el tret d'eixida per a la recerca del rogle o corro. Calia moure's amb rapidesa pels pobles de la rodalia, generalment, per no quedar-se sense quadrilla de pasqüeres. Aleshores el trobar rogle, estava prou complicat.

Després de la missa del Dissabte de Glòria, amb l'encesa del Ciri Pasqual i les campanes repicant, ens acostàvem a contemplar com els fadrins i les fadrines muntaven l'arc per a la processó de L'Encontre. 

Abril del 2012, (Foto meua).

Processó que es celebrava a l'endemà amb les imatges del Salvador i la Mare de Déu, aquesta coberta per un vel negre, acompanyades pels festers i festeres, la banda de música, el capellà, les autoritats i la gent del poble. 
Les imatges eixien des de l'església, continuant la del Salvador pel carrer Antic Carnisseria, i la Mare de Déu pel carrer Major, acabant reunint-se a la plaça del Molí.
Cada imatge feia la seua entrada per una part de l'arc, i es procedia a treure el vel a la Verge, a la solta de pardalets i colomins per part de les "pardaleres" i al llançament de carcases amb confeti

Abril del 2012, (Foto meua).

Al acabar, les imatges tornaven a l'esglèsia pel carrer Major, en aquesta ocasió juntes.


Era tradicional, qui podia, és clar, estrenar sabatilles pasqüeres i vaquers, o qualsevol altre tipus de roba.

Any 1972, Clavaris (Falta Juanjo Toral, s'havia quedat dormit), (Foto meua).

Durant la Setmana Santa i fins hui, els comerços i altres establiments havien estat tancats, així que àvidament ens distribuíem pels recreatius, o pels bars del poble, o bé si hi havia hagut sort a ajuntar-nos amb el rogle.
A l'hora del dinar tornàvem a casa, a comprovar que el catxirulo estava en bones condicions per volar a la vesprada, ajustant, si calia, els tirants, o bé preparant material per la cua.

Els xicons portàvem el berenar en un saquet, i les xicones solien portar-ho en una cistella coberta per un tovalló de tela. El contingut més o menys normal, era: Encissam, ou dur, llonganissa de Pasqua ben sequeta, alguna taronja sanguina, mona de Pasqua, xocolate, mesureta amb sal, cantimplora per l'aigua i alguna vegada ampolla de vidre amb gasosa o sarsa.

Els ous es coïen a casa i, s'acostumava a tenyir-los de color, afegint fulles de ceba per fer-los rojos, safrà...grocs, violetes...blaus, remolatxa...rosats, o bé encissam...verds. 
Les mones tenien formes de diferents animals, amb molts anisets i boletes de color.
Tant els ous durs com els que portaven les mones, abans de menjar-se'ls, acabaven al front o al cap d'algú. Era típic pronunciar "Ací em pica, ací em cou, ací et trenque l'ou" però com que així ja es sabia el que anava a passar doncs evitàvem dir-ho.

Diferents catxirulos. (Foto: Bernardo Guadamuro)

Foto: Xarxa

A poc a poc anàvem ajuntant-nos i pujant cap a la muntanya. 
Només passar l'ermita, l'espectacle era extraordinari, tota l'àrea de garroferes i oliveres plena de gent, i el cel inundat de catxirulos hexagonals, milotxes, estrelles, "abaexets" multicolors.
També algunes camionetes que venien, coco, cacau, tramussos, gaiatos de fusta i dolços, i altres llepolies. I com no, la tómbola Terremoto, on, en no disposar d'efectiu ens dedicàvem a recollir paperetes per intentar ajuntar alguna "sèrie", cosa que mai passava.



Els catxirulos es feien amb canyes ben seques i poc pesades, amb una cartellera de pel·lícula de cine, amb paper de ceba de colors i amb retalls de draps per a la cua.
S'utilitzava fil d'empalomar, que es passava abans per una pastilla de cera perquè correguera més fi.
Empinar el catxirulo era un plaer. De menuts, el pare ens ho lligava a la cintura, quan ja estava dalt enviavem "telegrames", que eren trossos de paper amb un forat al mig, que a poc a poc arribaven a dalt del tot.
Es deia que qui l'empinava més alt guanyava "la joia".
La cua era molt important, si de principi encertaves, genial, si no, hi havia que llevar o afegir més retalls o fins i tot botxes de la muntanya.
El fil trencat era una desgràcia, perquè el catxirulo volava sense control, i a més hi havia que anar a buscar-lo allà on caiguera.

Fil trencat. (Foto meua).

Botar la corda, era un dels jocs més popular i practicat; amb totes les seus variants de: "al pasar la barca", "al cocherito leré", "a uno y a dos, que viene Juan Simón", "tocino", "te invito" "la barqueta", "un poquito más altito", "soy la reina de los mares",  i altres.

Després també es jugava a: "la corretja", "el mocador", "xurro va", "ídem", "s'han cagat en l'escaleta". En fi, que sense consoles, mòbils i altres artefactes electrònics, passàvem la vesprada, la mar d'entretinguts.
 

"Pasqüeros". (Foto meua).

Si calia omplir les cantimplores d'aigua, ens acostàvem a qualsevol caseta amb aljub. 
"L'aljub del bonyigo" i els dos de la caseta del meu amic Xoca, un dins i l'altre fora, eren els nostres preferits.

Ja cap a casa, en passar per "Los italianos, H.Mocholí" els ulls se'ns anaven darrere del gelats i dels sepionets. De més crescudets no deixàvem que fossen els ulls els que gaudiren, ja posàvem en pràctica el sentit gustatiu.

Tipic de Pasqua era també: les mandonguilles de bacallà, les llesques, les paciències i els corets.
 
Ahhhhhhhh, i es celebrava el segon, i el tercerrrrrrrrrrrrrrr dia de Pasqua.


I com no !!!!!!!!   La Tarara



I ací, la lletra de:                              Estos tres dies de Pasqua...

Atxúmbala catacatxúmbala
atxúmbala la del polissó
Atxúmbala les xiques guapes
i les lletges al racó
(Sempre trien el millor)
Ara són dies de Pasqua
que són dies de jugar
d'empinar el catxirulo
i després a berenar.
Aquestos dies de Pasqua
són tres dies de jugar
les xiques que no juguen
vénen a dotorejar.
Ja venim de berenar
de la font de la Morera
els xiquets van pel camí
els grans per la carretera.
Ja venim de berenar
hem jugat a la tarara
hem begut un poc de vi
i s'ha trencat la catalana.
Les xiques de Real
s'han comprat un guitarró
per a ballar els diumenges
de punteta i de taló.
En este poble hi ha un xic
que li diuen Campaneta
porta pantalons de xurro
i un forat en la bragueta.
Els fadrins d'ací ja no pinten res
que els qui pinten ara són els forasters.
Sí que pinten sí, sí que pintaran
perquè els forasters vénen i se'n van.
Sí que pinten sí, si que pintaran
que les fadrinetes a buscar-los van.