Camí Anglés

A l'eixida de Neda (Foto: meua).

*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****

**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 

 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

Mapa d'etapes (Eroski Consumer).

Camí Anglés, un itinerari molt popular des de fa uns quants segles, amb les seues variants des de A Coruña (75 km),  o Ferrol (122 km).

Recorregut tant per anglesos, como per escocesos, irlandesos, escandinaus o flamencs, que eixien de diversos ports de partida i que donat les habituals tempestes de la zona del golf Ártabro, que sacsejaven els vaixells de poc calat, també el punt d’arribada era molt variant.

Una vegada en terra, utilitzaven els antics camins reials i altres sendes, per on van  deixar rastres culturals molt evidents en tota aquesta ruta que finalitza a Santiago.

“No es pensa en riure quan s'embarca cap a Santiago. Per a molts és un dolor. Des que es puja a bord a Sandwich, a Winchelsea, a Bristol, o allà on es pot, el cor comença a tremolar. Porta ràpida la canoa, mariner, perquè els nostres pelegrins es divertisquen una mica, ja que alguns gemegaran abans de mitjanit ".  

Així resa l'inquietant fragment del poema Pilgrims Sea-Voyage and Sea-Sickness.  

Si el pelegrinatge per terra era tot un repte de supervivència, el marítim, en ocasions, encara posava més a prova les aptituds i la fe del pelegrí.

L'any passat em van donar bones referències del Camí Sanabrés i al principi era l'elegit per a realitzar en aquestes dates, però l'esperada arribada del primer nét va fer que canviara els plans. El Sanabrés es va convertir en Anglés i els dies es van reduir a més de la meitat, en previsió d'un possible part que em sorprengués en el Camí.

El 28 d'abril va ser la data triada per partir direcció a Galícia.  

Han estat set etapes, que les he gaudit esplèndidament, tot i que el temps no ha estat el meu millor aliat, (3 dies de pluja, un d'ells de manera intensa i en l'etapa més dura), 2 dies de sol i núvols (bé, més núvols que sol), i 2 dies de sol (afortunadament), i que he trobat a faltar uns quants dies més...

El Camí és així.

 

El Camí té un encant inefable com a alternativa de vida desarrelada (cada dia caus en un indret distint), un xic aventurera, oberta a sensacions imprevistes, a cares noves, exposada al tracte amb caràcters desconeguts... És una mena de paradigma de l’anti-estabilitat, de l’auto-marginació respecte del sistema, i de la recerca de les pures capacitats personals de supervivència, d’autoestima, d’amor, d’amistat, de companyonia i de voler veure la vida d’altra manera, encara que siga en un curt espai de temps. 

(Vells Camins…El de Sant Jaume i el meu).

Sense cap gènere de dubte, tornaré al Camí! 

I el proper serà ja com... iaio.

BON CAMÍ