L'últim trenet a la Mediterrània, que espere tinga moltes estacions.

M'haguera agradat fer la introducció amb una referència a la metàfora 'el tren de la vida', perquè en ella m'he basat per donar títol a aquest bloc, que hui comence. Però considere que está massa manida l'expressió i per això ho faré amb un xicotet paràgraf del llibre de Manuel Baixauli 'Vers', que diu així:

"Diria que un matí, una primavera i una infància eren més o menys el mateix; que la joventud, l'estiu i la vesprada estaven confeccionats per un patró semblant; que la tardor, el vespre i la maduressa mostraven caràcteristiques idèntiques; i que la nit, la vellesa i l'hivern significaven l'últim pas cap a la fi"

Espere que la tardor, el vespre i la maduressa siguen les paraules que identifiquen el meu estat actual, (19-09-1953, Godella, L'Horta Nord, València), i desigte ferventment que la nit, la vellesa i l'hivern queden encara llunyans i em possibiliten donar-li un intens contingut al bloc.

Un contingut que no vull encasellar en una sola temàtica, sinó que arreplegue un variat recorregut, tant per temes de la literatura, la música i les arts, com l'esport, la política, les festes o qualsevol activitat diària que aquesta vida comporta.

I d'entrada, disculpes als puritans de l'ortografia, entre els quals m'incloc; en el meu temps d'estudiant no teníem cap assignatura en valencià, així que encara que fos la nostra llengua materna estàvem condemnats a utilitzar-la de portes enfora del centre d'ensenyament.
Després, encara que he llegit i continue llegint moltíssim, i he anat a diversos cursos de Carles Salvador, reconec que de vegades caic en errors.

Significar que l'extraordinari fotomuntatge que encapçala el bloc, és de la meua filla Letícia.