Pàgines

dimarts, 12 de març de 2013

Reobrim el Capitolio, amb Nabucco


Foto:meua













Després de més de dos anys d'estar tancat, el Teatre Capitolio ha tornat a obrir les seues portes. Un període massa prolongat, en el què s'han hagut d'utilitzar altres espais, que no eren especialment els més apropiats,o bé recórrer a la Casa de Cultura del poble veí de Rocafort, per poder dur a terme les activitats culturals.  
Segons l'alcalde, motivat per la profunda reforma efectuada (escenari, "foso" dels músics, acústica, camerinos, magatzem i climatització de la sala), però sobretot pels impagaments de Conselleria a l'empresa constructora a causa de les retallades; més aviat diria jo, a la nul·la disposició d'efectiu, perquè cal assenyalar, que la definició que dóna la Reial Acadèmia Espanyola a la paraula retallar és, "tallar o retallar alguna cosa que sobra", i la veritat és que de sobrar, res de res.

Les hores prèvies a la inauguració van estar marcades per un bàndol electrònic i una carta de l'alcalde, que en resum, assenyalava una campanya de difamacions i mentides per intentar frustar l'esdeveniment, i matisava que la representació de l'obra no costaria un sol euro a l'Ajuntament perquè s'havia de finançar amb l'import de les entrades. En el mateix matí, una nota publicada a la web del Consistori, lamentava l'actuació vandàlica sobre diferents elements naturals amb que s'havia engalanat l'exterior del teatre. Amb no massa bones perspectives arribàvem a la vesprada del dissabte.

 És lògic que quan un està a prop de complir els seixanta anys, i ha viscut tota la vida al poble, arribades aquestes celebracions, li vinguen al record els moments passats a l'esmentat, emblemàtic i necessari Cinema/Teatre. 
Estic veient-me, allà per l'any 1957, acompanyant als meus pares a veure "Los diez mandamientos", de Cecil B. DeMille. Tambè les cues impressionants per entrar a "Qué noche la de aquel dia", de The Beatles, o "Los chicos con las chicas", de Los Bravos.
Com no, de colpejar amb els peus el sòl de fusta, en els westerns, a l'arribada de la cavalleria. De les dobles sessions, que intentàvem poder veure amb una sola entrada, amagant-nos pels seients, fugint del repàs de l'aposentador.
Del Sr. Emilio "el cacahuero", que amb més o menys una pesseta ens abastia de provisions per a tota la vesprada; de Lolita, la taquillera de tota la vida; del poderós olor de fenicat dels urinaris; del núvol de fum al bar; de la Mirinda, la Orangina, o de la sarsaparrella. Com passa el temps!.


Més recentment, actuacions de la rondalla Los Claveles Rojos, amb motiu del seu 50 aniversari. De Apa i Teresa, i la presentació del llibre L'espill de l'orb, del meu estimat amic Francesc Arnau, que va comptar amb la col·laboració de Vicent Alonso i la lectura de poemes a càrrec del nostre entorn familiar i dels amics.


Així mateix, recorde per haver-ho llegit, que el 14 d'agost de 1954, al Jardí del Bicentenari, de Godella es va representar l'òpera Madame Buterfly, a càrrec del Gran Teatre Liceu, de Barcelona, amb María Greuges (soprano), Giuseppe Permanyer (tenor) i José Simora (baríton), com artistes més destacats.

Foto: Andreu (Premsa Ajuntament)
Tornem a la vesprada/nit del dissabte. Només arribar al teatre vam poder observar prou gent per entrar, després es va confirmar el ple amb unes 600 entrades. Davant es van concentrar unes 25 persones amb un parell de pancartes, en una d'elles, es llegia "No al gasto fastuoso. Si a la solidaridad social", en l'altra "Cultura per a tots. Cultura del poble", portades, crec, per gent pertanyent al moviment 15M i a Esquerra Unida.

L'obra escollida per a la inauguració va ser Nabucco, una òpera en quatre actes amb música del compositor italià Giuseppe Verdi (Bussetto, 1813 - Milán, 1901), i llibret de Temistocle Solera,
http://www.fiorellaspadone.com.ar/operas/libretos/nabucco.html#libreto 

Basada en l'obra Nabuchodonosor, de Francisco Cornue i Anicète Bourgeois; i inspirada en el Salm 137 de l'Antic Testament:
"Super Flumina Babylonis                                                "Al costat dels rius de Babilònia
illic sedimus                                                                         ens assèiem
et flevimus dum recordaremur tui, Sión".                     i ploràvem recordant-nos de Sió"

Després de la mort de la seua dona i els seus dos fills, Verdi va compondre aquesta obra, estrenada el 9 de març de 1842 al Teatro alla Scala, de Milán, convertint-se en el primer èxit important del compositor. Una de les intèrprets va ser Giuseppina Strepponi, amb qui es va casar anys més tard. Vingueren els anomenats anys de galera, en els que va compondre un total de 17 òperes en dotze anys, destacant entre d'altres,  -Rigoletto, Il Trovatore, La Traviata-.

 

Un elenc de més de cent artistes, compost pels solistes i els cors de la Companyia Òpera 2001, acompanyats per l'Orquestra Simfònica de Pleven (Bulgària), i la direcció musical de Martin Mázik, van posar en escena aquesta tragèdia lírica, que va tindre una durada de més de tres hores, incloses dos pauses de 10 minuts.

Els personatges de l'obra, són:
Nabucodonosor: Rei de Babilònia. Baríton amb molta força.
Abigaille: Filla de Nabucco i una esclava. Soprano dramàtica.
Zacarías: Pontífex hebreu. Baix.
Fenena: Filla de Nabucco. Mezzosoprano.
Ismaele: General hebreu. Tenor.
Sumo sacerdote: Pontífex del Déu Baal. Baix.
Ana: Germana de Zacarías. Soprano.
Abdallo: Oficial de Nabucco. Tenor.


Per al meu gust, destacar el final del primer acte.



I menció a part pel Cor dels jueus. El tema que parla de l'exili i que expressa nostàlgia per la terra natal,  Va, pensiero, va col·laborar enormement a l'èxit de l'obra, ja que va coincidir amb el creixement de l'esperit del nacionalisme italià en l'era post-napoleònica (Risorgimiento), i s'havia convertit en un dels símbols del moviment d'unitat d'Itàlia. Nota molt curiosa és que per burlar la censura van començar a aparèixer pintades a les parets dels carrers amb l'acròstic VIVA VERDI (Visca Vittorio Emmanuele Re Di Itàlia), en al·lusió al rei Victor Manuel de Savoia, futur rei de la Itàlia unificada.




Algunes opinions, a bou passat, referents a:
Preu: 30 € pati de butaques, i 25 € la part alta del teatre. Es pot considerar un poc car per als temps que corren, però entenent que era una ocasió idònia per a la representació de l'opera, i que veure qualsevol pel·lícula d'estrena ens pot costar 9 €, caldrà donar-ho per bo.
Pancartes al carrer: Em veig darrere d'elles, les entenc, però confie en les paraules de l'alcalde, de cost Zero.
Crítiques posteriors que he escoltat: -S'havia d'haver inaugurat amb la Banda del Casino Musical, i haver estat gratis-. Bé, tot això s'ha fet aquest diumenge dia 10, incloent a l'Orquestra del Casino. Calia aprofitar que el dia 2 era l'únic lliure de Opera 2001.
Espai reduït per a l'espectacle: Gent molt assabentada, encara que reconeix l'espai reduït, considera que la representació va ser més que digna, unicament esmentar que els instruments de corda haurien hagut d'estar a la part alta i no al "foso"

Foto: Andreu (Premsa Ajuntament)
 










4 comentaris:

  1. Bon dia, amic:
    Has fet una crònica completíssima, amb una relació (que m'ha agradat molt) de tot el que el Capitolio ha significat en les nostres vides.
    També està molt bé la històris de l'òpera i del seu compositor. Tan és així, que li acabe d'enviar un enllaç al director de "Lo Càntich", per a que el pose al final del meu article de la secció "Al sud del Gran riu...".
    Salut!
    Ens veiem per parlar d'això que em dius dels enllaços...
    FRANCESC

    ResponElimina
  2. Gràcies Francesc pel teu comentari i pel tema de "Lo Càntich".

    Ja saps qué gràcies al teu "Espill de l'orb" i les teus clases, estic per aquest mon blogaire.

    Salut!

    ResponElimina
  3. No pude asistir porque estaba fuera, pero me parece un lujo poder participar de semejante evento. Creo que la críticas por los precios son infundadas, porque me han comentado que las últimas actividades culturales se hacen a cambio de taquillaje. Es decir: la recaudación para el empresario y al Ayuntamiento sólo le cuesta la manutención del local. De esta forma no se asumen riesgos, y Godella puede contar con un programa cultural que de otra forma sería impensable. La cultura no se debe politizar. En mi época universitaria en Madrid, formé parte activa del Club de Música y Jazz San Juan Evangelista (El Johny). La filosofía era que como los estudiantes no podíamos pagar las entradas del Teatro Real,(o a festivales de Jazz) teníamos que llevar la música a la Universidad. La fórmula funciono, y allí vi los mejores conciertos de mi vida.
    Buen trabajo de documentación Paco!!

    ResponElimina
  4. Victor, para mí si que fue un lujazo. Las críticas sobre los precios parece que se demuestra que el Ayuntamiento tenía razón y que solo eran movimientos políticos de la opisición.
    Totalmente de acuerdo en que la cultura no de debe politizar, pero desgraciadamente es de lo primero en lo que meten sus narices, cuando encima no tienen ni puta idea.
    Me encanta el tema de tu participación en el Club de Música, ójala la mayoría de jóvenes de hoy buscasen alternativas de ese tiempo y pudieran cambiar algunos aspectos culturales.
    Un abrazo

    ResponElimina