Pàgines

dimarts, 5 de novembre de 2013

Afavorisca el déu dels vents, el velam del teu vaixell.

Afavorisca el déu dels vents, el velam del teu vaixell... (Foto: Internet).


*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 

Hui, dimarts 5 de novembre, la meua estimada filla Letícia, es convertirà en una emigrant més , o en una parada menys, segons qui faça l'observació, jo, o la merda del govern espanyol. Un fet que, malauradament, está passant ja a massa famílies. Després de diversos plantejaments, ha d'emigrar a la recerca d'un futur, que ací, on ha nascut i crescut, no ha pogut trobar, encara que confiem que siga passatger.

Em fot...en fot molt, veure que s'ha d'anar a l'estranger a la recerca d'alguna ocupació que li done vida, que la rescate dels dies nefastos sense res a fer; veure-la farta d'enviar curriculums i de no rebre respostes, d'escoltar com els maleïts politics presumeixen de que tot va fenomenal, mentre l'atur segueix creixent (87.028 acabe d'escoltar), a tots els nivells, (en els de la seua edat, més del 50%). I fastiguejada de la reforma laboral, que l'únic que ha aconseguit ha estat l'acomiadament elevadíssim de treballadors, i inculcar la por a la resta, per aixi poder aprofitar-se'n per l'angoixa de perdre la faena.  
 Ella sap que a casa va ha tindre sempre tot el possible, però és natural que tampoc vulga veure's en aquesta situació sine die, perquè el que desitga veritablement és poder llaurar-se un futur pel seu compte.

Exposició fotográfica concurs calendari Godella. (Foto: meua).



Vinyeta de "El You" a la revista Els Gorrons.
Jo, que he fet totes les vagues que s'han convocat en el meu sector; que he lluitat i aconseguit abolir la jornada partida; que he donat suport a vagues d'altres sectors només per solidaritat; que he fet tot el possible contra la mobilitat geogràfica i contra els essencials drets humans dels treballadors; que el sou que he rebut m'ho he guanyat sempre amb més que suficiència, ara, en veig inmers en qué l'emigració entra a casa nostra.
Jo creia, (ignorant de mi) que l'estat de benestar tan anunciat per la classe política, anava a portar una època de placidesa i de treball per a tots. Em dol haver lluitat per una democràcia i uns drets socials, que ara en dos tacades se'ls han polit, tornant a aquells temps del blanc i negre, que millor no recordar, però que tornen a aparèixer. 

Praia das Catedrais. (Foto: meua).
Imagine que la meua part de responsabilitat tindré per no haver seguit amb la meua lluita, i des d'ací demane perdó als joves de hui en dia. Encara que no vull carregar amb el mort de la meua culpabilitat, perquè sóc conscient que la participació ciutadana ens ha estat de tal manera controlada pel bipartidisme d'estat, que ha fet impossible poder canviar les normes perquè veritablement visquérem en època real.

Catedral de Santiago. (Foto: meua).
Ni sóc polític, ni vull ser-ho. Simplement sóc ciutadà. El que es fica polític és perquè vol i que no crega que per això té més drets que qualsevol.
Jo també he tingut els meus, al llarg de quasi 44 anys de treball per compte alié, i no he sortit enriquit d'això; i he treballat amb molts milions entre mans i mai se m'ha pegat un cèntim, per tant si jo no m'he lucrat de la meua faena, i mai he robat un cèntim, ni he defraudat una pesseta, els polítics no tenen perquè fer-ho.

Han sigut massa anys de bombolla inmobiliària, de pujades d'impostos, de pilotades urbanístiques, de voler fer diners de forma rapidíssima i a costa del que fóra, d'exagerar pressupostos i factures, de camuflar despeses, de dedicar-se a la política només per a folrar-se, que ens estafen els bancs i que paguem damunt nosaltres els seu rescat, que es riguen de nosaltres, els del mateix circ amb diferents pallassos.

Alguns, fills de puta, dels polítics diuen que els joves de hui són una generació perduda, d'irresponsables i sense amor pel treball. !! Ells si que reuneixen aquestes condicions, i malauradament ens governen ¡¡. Sempre he odiat a la gent que ha carregat contra els joves, fent-los culpables de tot el que passa, oblidant que ells també van passar per aquesta etapa, encara que segons sembla la seua moral és totalment diferent.

Westminster Palace. (Foto: meua)

Sé que la meua filla serà serà feliç allà on siga, perquè sé que té agalles per aconseguir-ho, i espere que en un curtet termini, torne a casa per a poder llaurar el seu futur a la terra que la va veure nàixer.

Tot i així ens va a suposar moltes hores de patiment, de no poder conciliar el son, de frustració, de llàgrimes visibles, i de llàgrimes silencioses, aquelles que ens fa un poc de vergonya que altres detecten.

La tecnologia virtual ens va a possibilitar la trobada virtual, però ja ho diu la paraula "virtual", ni el face, ni el whassapp, ni el Skipe, ens podran acontentar, com nosaltres voldríem, però...

I per a tu, filla, unes estrofes del cèlebre poema de José Agustín Goytisolo - Palabras para Júlia -,  que ha estat cantat per Paco Ibáñez i Mercedes Sosa, entre d'altres.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedó.

I un altre poema que m'encantaria que llegires, si en algun moment et vol vèncer la solitud.

Boda d'Andrés. (Foto: meua).
 

No te rindas

Mario Benedetti



No te rindas, aún estás a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.



No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros y destapar el cielo.



No te rindas, por favor no cedas,

aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma,

aún hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo también el deseo,

porque lo has querido y porque te queremos 

Porque existe el vino y el amor, es cierto,

porque no hay heridas que no cure el tiempo,

abrir las puertas quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te protegieron.



Vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa, ensayar el canto,

bajar la guardia y extender las manos,

desplegar las alas e intentar de nuevo,

celebrar la vida y retomar los cielos,



No te rindas por favor no cedas,

aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se ponga y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma,

aún hay vida en tus sueños,

porque cada día es un comienzo,

porque esta es la hora y el mejor momento,

porque no estás sola,

porque “nosotros te queremos”


Nadal, a casa. (Foto: meua).




         Que tingues molta sort !!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Et volem............mmmmooooolllltttttttt.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada