Ruta per "Hoces del Túria" i paratge natural "Los Calderones", Chulilla.

Chulilla (Foto: meua).

*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****

**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 

 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

Aprofitant el bons temps tardorenc que ens acompanya, dissabte passat vam decidir (Letícia i jo), fer una xicoteta ruta per la comarca dels Serrans, en concret per Chulilla. 

Una ruta que engloba diversos noms: "Hoces del Túria", "Los Calderones", "Ruta de los puentes colgantes", "Ruta de los Pantaneros", tots ells relacionats amb la zona paisatgista que vam recórrer, d'una bellesa espectacular i captivadora. 

Eixirem de casa per buscar la CV-35 a Llíria, circulant per ella fins Losa del Obispo, on es vam incorporar a la CV-394, que ens va portar a Chulilla per un tram amb algunes revoltes. Més o menys uns 60 km. de trajecte i uns 50 minuts empleats en arribar.

Aparcàrem un poc abans de l'entrada al poble, i després vam retrocedir uns metres per la carretera per situar-nos al començament de la ruta, la senda SL-77.

Charco Azul (Foto: meua).

Charco Azul i congost del Túria (Foto: meua)

A pocs metres, la senda ens condueix fins el Mirador Compuertas, des d'on podem observar el Charco Azul i el congost del riu Túria.

Baixem fins a la desembocadura de la Rambla de Llosa al riu Túria, un cartell ens informa que en aquest punt, anomenat Hoz de La Punta, existia un molí fariner de grans dimensions, i que estem en el lloc que dóna nom al Parc Natural Municipal Los Calderones.

El Túria encaixonat (Foto: meua).

Continuem, ara en ascens i per la dreta del riu, delectant-nos amb la vista d'unes parets vertiginoses, que no obstant això no seran les més altes.

Primer pont (Foto: meua).

Unes escales que baixen de forma pronunciada ens porten al primer pont, el més alt i espectacular, d'uns 21 metres de llarg i constrüit a 15 metres d'altura, que ens permetrà creuar a l'altre marge del riu.

Els ponts originals eren utilitzats en un principi pels "pantaneros - gancheros" per desplaçar-se a les zones des d'on transportaven els arbres pel riu. Posteriorment ho van fer els treballadors de la construcció de l'embassament de Loriguilla. La riuada de 1957 va arrasar amb ells.

Primer pont des de lluny (Foto: meua).

  Al 2007 es van construir aquests nous, adequant al mateix temps la senda pel que fa als accesos i la senyalització.

Segon pont (Foto: meua).

 La senda ens apropa al segon pont, més llarg pel que fa a l'amplària, 28 metres, però a una alçada de 5,5 m. Des d'ell podem contemplar les cristal·lines aigües del Túria.

Cartell informatiu (Foto: meua).

Cartell informatiu (Foto: meua).

Els cartells ens informen de la diversitat de la flora i de la fauna del lloc, podent trobar, entre elles, espècies protegides i en perill d'extinció. 

Embassament de Loriguilla (Foto: meua).

"Estación de Aforos" (Foto: meua).

Seguim caminant fins arribar a la "Estación de Aforos", situada ja en una zona on les parets es van eixamplant considerablement, i després fins a la tanca que delimita l'embassament.

Un cartell ens derigeix cap a la dreta i una llarga pujada, no molt pesada, ens porta a finalitzar el recorregut al pont que creua l'embassament de Loriguilla.

Embassament de Loriguilla (Foto: meua).

La seua construcció en 1965 va obligar a desaparèixer als pobles de Loriguilla i Domeño. Correspon a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, té una alçada de 78,67 metres, i una capacitat útil de 73,21 Hm3. Està a 318 m. sobre el nivell del mar.

                     

Indicadors...cap a on? (Foto: meua).

Ara teníem l'opció de continuar cap a Chulilla, per la ruta circular que pasa per les pintures rupestres, o bé tornar-nos pel camí de l'anada. Triem fer-ho pel terreny ja caminat.

L'alt de l'embassament (Foto: meua).

I per on vam pujar, ara baixem. La veritat és que no hi ha cap possibilitat de pèrdua, ja que tota la senda transcorre pel costat del riu, i a més anem sempre encaixonats entre les enormes parets, que arriben fins i tot als 100 metres.

L'acústica dins el congost ens fa escoltar als nombrosos grupets d'escaladors que desafien les inacabables parets verticals.

 El recorregut, d'uns 10/11 km. ha resultat fàcil, únicament les escales que ens tornen a la senda després de superar, de nou, el primer pont es poden tindre un poc en consideració.

Passarel·la cap a zona escalada (Foto: meua).

Segon pont,tornada (Foto: meua).

Primer pont, tornada (Foto: meua).

Escales i pont (Foto: meua).

Congost (Foto: meua).

Amb una cerveseta a la plaça de la Baronía, plena de caminants, vam concloure la ruta. 
Tornarem per fer la del Charco Azul, i visitar el poble i el seu castell àrab, tranquil·lament.

La gata (de Juli Disla) A partir de La gata sobre la teulada de zinc calenta.

**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 

 **Para leer en otro idioma, seleccionar en Traductor** 

 

La gata de Tennessee Williams fa ja 60 anys de la primera vegada que va trepar als escenaris. Va ser el 1955 a Broadway, baix la direcció d'Elia Kazan i va guanyar el premi Pullitzer.
"Cat on a thin hot roof", era el títol original, però en la seua estrena a Espanya es va ometre la paraula ardent (hot),...eren altres temps.
Ara l'actor i director Sergio Caballero porta al Teatre Rialto, la versió en valencià de Juli Disla, i la podrem gaudir des del 8 d'octubre a l'1 de novembre.

Ahir vaig tindre l'oportunitat, juntament amb la meua amiga voluntària Arantxa, d'acompanyar a 23 usuaris de Casa Caritat a veure l'obra, i certament vaig gaudir moltíssim.
Per la temàtica de l'obra, per l'actuació de la seua actriu i actors, per haver-la posat en escena en valencià, però sobretot, per veure la cara de felicitat d'aquestes persones, que en acabar la funció, algunes d'elles ens comentaven entusiasmades que era la primera vegada que assistien al teatre i que els havia semblat senzillament encisador. 

En una entrevista de Begoña Jorques a Sergio Caballero, a la pregunta de, per què l'obra en valencià?, aquest contestava: -Això no hauria d'estranyar-nos, però passa encara. Ho fem, per la necessitat de voler fer teatre per i per a la nostra llengua, per i per al nostre teatre, per i per a la nostra cultura, reafirmant la necessitat de les institucions públiques en abanderar-lo. Encara que mai ha estat així. És la nostra identitat i hem de respectar-la. Educar, construir, continuar. Amb el canvi de govern esperem que arribe prompte, portem molt de retard en molts temes en aquest nostre xicotet país-.

Desgranant un poc el paper dels personatges que apareixen en l'obra, el de Brick (Sergio Caballero) ens mostra un individu ple d'indecisions, amb una relació afectiva amb Maggie, extremadament deteriorada, alcohòlic, torturat i amb un fort sentiment de culpa pels seus fracassos, tenint que afegir una truculenta relació amb el seu millor amic en la qual també es veu barrejada Maggie.

Foto:  (Alberto Rocafull / CulturArts).

Pel que fa a Maggie-La gata (Cristina Fernández), el seu paper es mou entre l'amor i l'ambició per heretar la fortuna de la família de Brick, mostrant-se sensual i eròtica amb el seu marit, qui la rebutja una i altra vegada, però que no està disposada a contemplar impassible la destrucció de Brick.

  

Foto:  (Alberto Rocafull / CulturArts).

El triangle el completa el Pare (Juli Cantó), qui durant la seua vida ha estat una persona summament dominant, que si bé construeix un imperi i triomfa en l'econòmic, fracassa estrepitosament en les seues relacions paternes i amb la família.

Així, són tres els personatges reals que apareixen en l'obra, tot ells magníficament interpretats, tot i que cal imaginar-se altres, com la mare, una dona infeliç pel poc afecte que rep del seu marit, que es refugia en els seus fills.

El germà major de Brick, ambiciós i oportunista. Casat, amb cinc fills i a l'espera d'un sisè, que considera que el seu pare té un tracte molt més favorable amb el seu germà. 

Finalment, la cunyada de Brick, que segons ens fa veure Maggie-La gata, és una dona falsa i manipuladora amb l'únic propòsit que el seu marit es convertisca en l'únic hereu de l'herència dels seus pares, al·legant el grau d'alcoholisme que pateix Brick . 

Foto: (Alberto Rocafull / CulturArts).

L'obra comença en una nit on es disposen a celebrar l'aniversari del Pare, ... a partir d'ací tot esclata.
No done més detalls perquè imagine que molts haureu vist la pel·lícula, però si comentar que el context de l'obra engloba: mentides, hipocresia, relacions paterno-filials, amor, passió, sexe, crueltat, malaltia, mort, ambicions, silencis, alcoholisme, fòbies, misèries, dramatisme, gelosia, enveges, conflictes amorosos, en fi temes que no passen ni passaran de moda i que considere que hi ha motius més que suficients per animar-se a anar a veure-la.

 

Mentrestant, la gata, roman a l'espera a la seua teulada de zinc calenta.