Pàgines

dissabte, 19 d’abril de 2014

Reviscola Tio Canya... Al Tall ens va dir adéu.



*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 
 

Aquesta entrada la tenia que haver fet fa quasi mig any, no va poder ser, de la mateixa manera que no va poder ser el assistir al seu últim concert, per falta de previsió en treure les entrades.

Per tant m'he hagut d'assortir de la xarxa, i més en concret de la web oficial d'Al Tall, de les fenomenals cròniques aparegudes a Vilaweb, escrites per Bel Zaballa i per Jordi Carreño, així com la del blogdanses.es, redactada per Manel Llàcer.


D'alguna manera volia deixar constància al meu blog del meu homenatge a aquest grup que ha format part de la banda sonora de la meua vida.


El 13 de setembre de 2013 el grup ens anunciava el seu comiat amb aquesta carta.


Estimades amigues i amics:

Un any exacte després que Al Tall anunciarem el final de la nostra activitat artística com a grup, preparem el que serà el nostre darrer concert.

Els darrers mesos hem viscut una campanya intensa amb un seguit de concerts de comiat, homenatges i distincions ofrenats per moltes institucions de la societat civil.

L'últim concert AL TALL PER SEMPRE és el moment de dir-vos adéu a tots els que heu compartit amb nosaltres les cançons, la manera de fer música i la passió per un País Valencià viu i per la regeneració del llenguatge musical de la seua tradició en el nostre segle.

L'event tindrà lloc a les 22 hores del dia 18 d'octubre de 2013, al Palau de Congressos de la ciutat de València.

La formació d'Al Tall oferirem un concert antològic amb una selecció dels temes més populars de la nostra producció i ho farem acompanyats per una nombrosa representació de cantants i músics valencians, companys d'escenari durant els 39 anys d'activitat que volen així mostrar la seua adhesió al treball del grup.

Us esperem amb una forta abraçada. 



Per aquells que tinguen un perfil borrós d’Al Tall s’ha de saber que és acceptat sense discussió com el grup renovador de la música tradicional valenciana, equivalent per història i qualitat als gallecs Milladoiro, als bascos d’Oskorri o al Nuevo Mester de Juglaría en terres castellanes. Es van formar el 1975, han realitzat més de 1000 concerts (fins i tot en altres països europeus), i han publicat 16 treballs de llarga durada.

La seua música i les seues lletres han polit i enriquit la identitat de molta gent i han forjat l’orgull i l’estima per la nostra cultura i la nostra llengua.

El 15 d'octubre de 2013 el programa Discópolis, de Ràdio3 RNE, presentat i dirigit per: José Miguel López, va estar dedicat a Al Tall i, en ell es va poder escoltar una entrevista repassant la trajectòria del grup.
Recordar que aquest és un programa que es defineix en antena com un viatge cosmopolita i obert al món musical, la qual cosa suposa una clara declaració d'intencions mantinguda al llarg dels seus 25 anys d'existència. Rock simfònic, cançó d'autor o sons cèltics són algunes de les propostes a través de les quals Discópolis mostra les variades músiques del món. 


http://www.rtve.es/alacarta/audios/discopolis/discopolis-8415-tall-15-10-13/2066349/

I va arribar el dia. Una vegada dins, al vestíbul, una exposició de la història d’Al Tall  donava la benvinguda, una paradeta oferia la possibilitat d’aconseguir algun dels treballs que et faltaven de la discografia, algun llibre biogràfic o una curiositat, la partitura litografiada del “Tio Canya” per uns respectables 60 euros. Més avant, a prop dels accessos a la sala principal hi havia en siluetes de grandària natural tots els membres de la formació actual del grup… per si algú volia conservar per a la posteritat alguna foto al costat del seu ídol.

A la sala es podia observar com anaven omplint-se a poc a poc les localitats per un públic majoritàriament adult, entre 40 i 70 anys. En canvi, ací i allà sorprenia la presència de gent jove i fins i tot xiquets.


I a les 22:00 ben passades es van apagar els llums…


Amb Toc de Marxa i Vicent Torrent recordant que "avui, som a València, cap i casal de la terra que més estimen", arrenca el concert.
Sonen, Darrer diumenge d'octubre, Obriu cabretes, Quan el Moreno, i els convidats van desfilant per l'escenari.
Processó, Romanç del cec del Rei Jaume, i Lladres, amb record al 25 d'abril de 1707, fa que el públic tanque la cançó amb crits d'independència.
Sona la dolçaina amb un dels himnes més estesos d'Al Tall. 'Aquesta cançó és per als maulets. Els d'ahir, els d'avui, i sobretot els de demà, el futur del País Valencià', diu Manolo Miralles.
Línia 1 dedicada a les víctimes de l'accident del metro, en versió reduïda, interpretada per Pau Alabajos; Cant des de València - Senyor rei-; i Vergonya, cavallers, vergonya, per als responsables polítics que s'han rentat les mans, van fent camí pel concert.
Un altre himne, ara acompanyat de Rafa Xambó, per recordar que viurem 'per damunt de bords i lladres, per damunt de tots els pactes, per damunt de botiflers'. Una cançó, 'Viurem', que Torrent dedica a les entitats que fan possible que la cultura i la llengua continuen més vives que mai: 'Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, la Societat Coral El Micalet i Ca Revolta.' 
Els moments emotius continuen, i Al Tall fa pujar a l'escenari la muller i el fill del desaparegut membre del grup Enric Ortega, autor de la lletra de 'A Miquel Grau'. El públic comença a alçar-se amb absolut silenci mentre Al Tall entona a pèl els versos en memòria del jove assassinat el 1977 i posa la pell de gallina amb la 'soledat de l'ai, ai, ai'.  

Ací l'enllaç del programa Discópolis. Un parell de disculpes per al presentador, per pronunciar en totes les ocasions Al Tal i per no registrar la veus dels artistes entre cançons, adduint que és un programa només dedicat al tema musical. Posteriorment indica que com es creu que s'editarà el concert en Dvd, retallen aquests parlaments.

http://www.rtve.es/alacarta/audios/especiales-radio-3/concierto-despedida-tall-21-10-13/2086087/



La jove negra, és preludi de moments distesos i humor, com amb la inèdita 'Liberanos domine', una reivindicació municipal sobre una 'governanta berganta', 'sèpia pudenta', 'porca espanyolíssima', 'botiflera' i 'cavernícola'.
'Cançó de la llum', una altra de les grans peces que deixen per a la posteritat.
Marxa mora de 'Xavier el Coixo' amb tot l'auditori ballant.
I arriba l'himne dels himnes, dedicat als docents de les Illes que fa setmanes que són en peu de guerra contra els atacs lingüístics del govern Bauzá: 'Avui ho diem per última volta: ens agradaria no haver de cantar aquesta cançó. Cantem el Tio Canya i ens caguem en el ministre Wert!'.
La jota Jaume I, dóna pas de nou al Cant del Maulets, a Això és Espanya i a un final àlgid i esborronador amb el Cant de la Muixeranga i la Nova Muixeranga d'Algemesí, actuant a la platea.

Enllaç Discópolis, diguem...segona part

http://www.rtve.es/alacarta/audios/discopolis/discopolis-8444-ultimo-concierto-tall-2-18-11-13/2151093/ 


Llums encesos i tot un públic entregat per acomiadar, agrair i reconèixer la tasca d'Al Tall en la música, la cultura, la reivindicació lingüística i la recuperació històrica en aquests trenta-nou anys.
Al Tall se'n va, però el seu llegat es queda. Cançons que han passat d'una generació a una altra i que han esdevingut himnes. Un llegat musical i també un llegat de compromís i dignitat d'aquest país.

I un últim enllaç, referent al resum de RTVV de l'últim concert d'Al Tall (València) al nou programa "Clib de so" presentat per Maria Iranzo



                                        PER SEMPRE...

1 comentari:

  1. Bona nit, amic:

    Gràcies per fer-nos recordar aquests autèntics pioners de la recuperació de la nostra música tradicional. Per primera vegada poguérem cantar cançons nostres de festa, com la dels "borratxos de Castelló", "El tio Pep se'n va a Muro...", així com de les magnífiques marxes de "Quan el mal ve d'Almansa" (disc fonamental de la seua història)..., per no parlar de tota la tasca de maridatge amb els altres habitants de la Mediterrània (d'un i de l'altre costat). Tot això sense treure-li el que d'emblemàtica té la cançó del "tio Canya", que has utilitzat al títol de l'entrada, i que mai perd la seua vigència (Ojalà no fora així, i el parlar valencià al nostre país fos el més normal del món...).
    L'enhorabona, amic!
    Per mi també va estar tot un referent (ja ho saps), i em va saber molt greu no poder estar al concert, amb el nostre paisà Apa. Després vam coincidir amb el Miralles, i el Torrent, a l'homenatge a "Pepito"... Qui ho havia de dir?
    Com tu, dic:
    PER SEMPRE...
    I tanque aquesta entrada.
    Una forta abraçada!

    FRANCESC

    PS Per cert, que tens raó en lo del locutor. A mi també em rellisca força, és una cosa que em toca molt els collons, perquè després si que s'esmeren en pronunciar bé l'anglès. Ara, la nostra llengua per a ells és de segona divisió...

    ResponElimina