*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
Totes les fotos són d'Andreu - Premsa Ajuntament
M'agrada que els homenatges a qui els mereixen se'ls facen en vida, perquè la persona sàpiga que se li vol i se li reconeix tot el que ha fet o està fent. Resulta que quan algú se'n va de vacances definitives, sempre ha estat bona persona i un excel·lent professional i ahí queda tot.
Per això m'alegre que a Josep Aparicio "Apa", en reconeixement a la seua trajectòria com a difusor, lluitador e innovador de les tradicions valencianes des de fa quasi quatre dècades, se li imposara dissabte passat la insígnia d'or de Godella, la màxima distinció que ofereix el consistori als seus veïns il·lustres. I que haja sigut ara, que està en un gran moment de la seua vida, que no el millor, que considere està encara per arribar.
Alhora m'alegre d'haver estat partícip, juntament amb el meu entranyable amic Francesc Arnau, amb un xicotet parlament que recollia alguns aspectes menys coneguts d'Apa, així com del seu entorn familiar, i l'ambient del carrer Ample.
.jpg) |
| Miguel Gago. |
Teresa, havia encarregat a Francesc Arnau que preparara "alguna cosa" per col·laborar en l'homenatge, i Francesc va pensar que bé podríem fer-ho junts parlant de l'abans exposat. I que gust poder fer-ho al nostre renovat Teatre Capitolio !!!.
Fregant el ple i la puntualitat, va començar la nit amb una gran presentació, molt ben documentada, de Miguel Gago, que va exposar diferents facetes tant personals com professionals d'Apa.
Va seguir l'emotiu passe d'un vídeo que recollia fotos d'Apa, des de la infància fins al lliurament del seus últims premis, Altaveu i Ovidi.
 |
| Grup de Danses El Poblet. |
El Grup de Danses El Poblet, del que Apa és cantador i president, i com qualifica ell "la seua segona família", va obrir el torn d'actuacions, amb el Bolero creuat i unes Valencianes d'Albuixec, amb uns balls preciosos, fenomenalment interpretats, i d'un colorit superb; acompanyants és clar per la seua rondalla.
Dins dels components del Grup hi havia ex-alumnes i amics d'altres associacions.
.jpg) |
| Rondalla Los Claveles Rojos. |
Després d'unes paraules d'Ana Marco de reconeixement per part de la Rondalla Los Claveles Rojos, aquests van interpretar de forma magnífica els temes:
La vida és bella i L'ocell ferit, que van recollir grans aplaudiments.
Que bé sonen !! i això que l'equip de so, no era l'ideal per a ells.
A continuació, Teresa Segarra, va llegir un correu que havia rebut des de Brasil, del seu amic comú Enrique Gil, el qual se sumava al reconeixement a la trajectòria musical d'Apa, i l'instava a continuar amb la seua tasca didàctica, proposant-li la possibilitat de fer algun treball junts.
.jpg) |
| Josemi Sánchez - Escola de Cant. |
Darrere d'unes breus paraules de Miguel Gago, referents a una entrevista a Apa, al diari El País, i altres de l'artista versador Josemi Sánchez, vam poder escoltar pels alumnes de l'Escola de Cant, i alguns convidats, algunes de les modalitats del Cant d'estil, entre d'altres: Per la de l'u, Per la de l'u i el dos, riberenques i albaes. Veus diferents, però totes d'una sonoritat excel·lent.
.jpg) |
| Eduard Marco. |
Aleshores va irrompre a l'escenari el poeta Eduard Marco, el qual va dedicar la seua poesia tant a l'Apa, com a Clement Méric, de 19 anys, jove antifeixista mort a França dos dies abans a mans d'un grup d'extrema dreta.
Més o menys aquestes van ser les paraules del seu poema:
****Per a tots els que l'estimem és evident que parlem del millor cantador valencià actual, del més llarg, del més alt, i segons he sentit dir a algunes de les seus fans, del més guapo.
Apa ha sigut l'únic que ha estat capaç de convertir les albaes i la resta del repertori autòcton en un globus altíssim de terra santa, de llengua propia, de casa nostra, de dignitat.
Quan canta pareix que el País Valencià renaix de les seus cendres, quan canta no només espanta els mals amb l'ironia propia del folklore, sinó que alça el puny com un martell sense vergonya, i cus amb ràbia la bandera trencada dels meus pares. Salut !! Apa****.
.jpg) |
| Al Tall. |
Al Tall. Tots sabem de la seua amistat amb l'Apa, però també que estan oferint aquest any la seua gira de comiat dels escenaris, ho tenien complicat més no van voler faltar a la cita. Vicent Torrent va mostrar paraules d'elogi a l'homenatjat, comentant que el que es mereixia era una caixa de medalles.
Després ens van posar la pell de gallina amb les dos cançons que van interpretar: A Miquel assassinaren (a capella) i El cant dels maulets (acompanyats a les palmes i cor, pel públic).
.jpg) |
| Teresa i La beniterrània. |
Va tornar una altra vegada Teresa, en aquesta ocasió acompanyada per Ricard Esteve, Eduard Navarro i Jesús Gimeno, per interpretar primer Cant al País, després fent duet amb Lucía, filla d'Apa, Amic Sancho i va acabar amb Sentiments. Totes elles del seu CD Sentiments, que van gravar a la seua època de La beniterrània.
 |
| Teresa i Lucía. |
I ens va arribar el torn a nosaltres. Amb molts menys nervis dels esperats, tot i que teniem que anar refent el parlament segons anava pujant gent a l'escenari i dient detalls que també nosaltres portàvem anotats.
Li vam dedicar de tot cor aquestes paraules que ací reflexe, així com el poema Veus. I ho faig perquè per problemes en el vídeo que va gravar Miguel Iñiguez, no va quedar registrada la nostra col·laboració.
 |
| Francesc Andreu García i Francesc Arnau. | | |
HOMENATGE A PEPITO
Bona nit, a totes i a tots:
Ens
han demanat que siguem breus, però nosaltres, que estem poc fets a aquestos
saraus, portem deu folis escrits amb lletra menuda i a doble cara. Anem a veure
com ho arreglem.
Recorde
la meua primera assistència a un recital en la nostra llengua. Va ser l’any
1973, al Club Nautilus, del Port de Sagunt. Actuava Raimon. S’hem va quedar ben
marcat en tots els aspectes, i d’ell vaig treure la conclusió que qui
volgués cantar en aquesta llengua nostra
tan bonica, ho anava a tindre ben fotut.
Per
tant, és una enorme satisfacció, estar hui ací acompanyant a l’Apa, un
innovador i un lluitador empedernit en pro que el cant d’estil, no quedara reduït a un tema
folklòric i residual, com sempre han pretès determinats estaments.
Hem
fet una curta història que recull la nostra convivència amb l’Apa i el seu
entorn familiar, en l’època que encara no era conegut al mon artístic;
segurament molts recordareu aquelles situacions, però molts altres, potser no.
 |
| Francesc Arnau i Francesc Andreu García. |
Bona nit!
Hi ha gent que pensa que les vivències de l’adolescència
es queden marcades per sempre i, quan arriba l’edat en que el nostre cervell es
va omplint de forats, com un formatge de gruyère, aquells records resten a la
corfa i mai no s’esborren. Dic això perquè són d’aquestes vivències de les que
us vaig a parlar, i per això no ho vaig a llegir, sinó que ho diré de memòria.
Nosaltres
som els dos del carrer Ample i, el mateix que “Pepito”, ens hem mantingut
fidels a aquest carrer, com si fórem
arbres que haguérem criat arrels, per cert, que quan érem uns xiquets, a
les plaques del carrer posava una altra cosa (ni posava carrer ni ample), però
tots els veïns, i la gent del poble així l’anomenàvem: Carrer Ample.
Un dels
punts de reunió dels amics era al voltant de la “paraeta” que tenien els pares de “Pepito”. Allí estaven els pilons (encara es conserven), on
jugàvem a tots aquells jocs de la infantesa. El carreró d’enfront, el fèiem servir de porteria quan jugàvem els
nostres llarguíssims partits de futbol,
que tan sols paràvem quan venia l’autobús
de València, ja que pel carrer tan sols passava algun carro que venia de
l’horta. No es veia habitualment cap cotxe, i moltes vegades la pilota baixava
pel carreró dels pilons i anava a parar a Casa Pedralba, quan no continuava per
l’altre carreró fins el carrer de baix.
Els pares de “Pepito” eren unes persones que ens alegraven la vida. La gran majoria
no teníem un gallet, i per unes poques monedes,(aguiletes, xavos i de dos
quinzets la gran majoria) que havíem cisat a les nostres mares, o bé dels
bateigs, o de les estrenes, podíem comprar totes aquelles llepoleries. La mare, Victoria, era una miqueta més renegona, però també és cert que
tenia aquella gràcia d’Andalusia de
la que parla el seu fill en la cançó que li va fer. En quant al pare, el senyor Paco, era un tros de pa, amb una
paciència bíblica, encara que de
tant en tant, ens sorprenia amb alguna eixida en to humorístic. Recorde una vegada que va eixir del quarto tocant el trombó sense que ningú s’ho
esperara.
La veritat és que nosaltres érem dels més formals, i no és perquè
ho diga jo, però n’hi havia cada element de
pronòstic reservat, i nosaltres al costat d’ells semblàvem uns angelets.
Quan, un dia a la setmana, el senyor Paco venia
de València amb els tebeos, ja hi havia algun d’aquells espavilats
esperant-lo, i només els penjava amb les
pinces d’estendre la roba, ja els havien agafat per llegir-los.
Al poc de temps, ampliaren el negoci,
instal·lant a la part de baix, els jocs recreatius, que consistien en futbolins, ping-pong, i més tard les màquines aquelles elèctriques de boles, que foren tota una revolució de l’època.
Moltes vegades, cridàvem al senyor Paco perquè no eixien totes les boles, i
quan destapava el futbolí, allí apareixien tota classe d’objectes, que posàvem per impedir que les boles es colaren: Rosegons
de pa, fulles de diari... Fins i tot, un dia van aparèixer uns calçotets.
A la casa del costat (les separava la paret
mitgera) estava la barberia de
“Gustinet”, que per cert va ser el padrí de “Pepito”, i que era un altre
àngel de la guarda per nosaltres. Allí, ja més majors, ens reuníem i ell ens
contava les seus històries de quan boxejava,
de la mili que havia fet al Pirineu i també de les seues novies. Ens convidava a algun cigarret als que ja
fumàvem. El nostre vincle amb el pare de “Pepito” es va
enfortir amb l’equip de futbol que formàrem (l’Atlètic de Godella), del que “Gustinet” era el president, i el
senyor Paco s’encarregava del material (equipatges, balons, etc...).
I allí estava aquell xiquet grosset, rubiet, i
una mica ploró, amb qui, la veritat,
com era cinc o sis anys més jove que nosaltres, no teníem massa relació. Perquè
(entre “mosatros”), encara que vostès ens vegen així de joves, la veritat és
que ja tenim una certa edat...
Passaren aquells temps, i ja en la dècada dels
setanta, quan estàvem fent la Campanya Carles Salvador, on anàvem a aprendre
les primeres beceroles de la nostra llengua, vingué un dia “Pepito” i ens va
sorprendre fent una conferència sobre la dolçaina i els diferents estils de
música tradicional. Encara que la conferència no va lluir massa degut a l’estat
de les canyes. No sé si Apa ho recordarà, però de tres canyes que portava,
quatres estaven en no molt bon estat.
Ara bé, nosaltres que tenim bon ull per açò de
l’art, ens vam adonar que tenia material per a ser algú molt important en el
cant; com així ha quedat demostrat.
Ara, hauria de dir allò de... la seua carrera,
dels seus premis, dels seus CDs... però després de l’estupenda exposició
inicial de Miguel Gago i de l’extraordinari vídeo que ens han passat, només recordar que ha
musicat a poetes com Joan Salvat-Papasseit, a Vicent Andrés Estellés , i al
Francesc.
I que, el proper dia 28 d’aquest mes, al Teatre
Micalet, estrena el seu nou espectacle en homenatge al Vicent “Poemes i
cançons”. Estaria bé que tots els que heu vingut aquesta nit, també passareu
per allí. No es debades, però per l’Apa...
Ja per acabar, dos apunts:
Altres
més entesos podran parlar de la seua tècnica, el seu estil, les influències
i totes aquelles coses de caràcter
tècnic. Jo parlaré dels sentiments.
Encara se’m posa la pell de gallina i un nus a la gola quan l’escolte cantar
els primers versos de “Malaguenya”, i també he comprovat que tots els amics i
coneguts que han vingut amb mi a algun concert seu, han quedat impressionats quan l’han escoltat cantar. És allò de que
et sents orgullós de que un artista del teu poble, que has vist créixer, provoque aqueixa admiració.
La segon qüestió és un pensament que de ben
segur compartim molts dels ací presents. Jo estic convençut de que si hagués nascut en un altre lloc,
seria un artista conegut pertot arreu, i és que pense que no valorem lo nostre, i no parle per tots els que esteu ací, de
veritat. Per posar un exemple, la
televisió pública, que paguem entre tots, ha estat un grapat d’anys vetant la música en valencià, i això és
una cosa que no ha repercutit en la popularitat (ni tampoc en els vots) dels governants que han propiciat aquest
fet, que pense que no haurà passat mai en
cap altre lloc del món...
Bé ho deixe ací, esperem
que les coses canvien, i que aquesta
insígnia d’or que ara se li lliura,
siga un punt d’inflexió, per al reconeixement i l’èxit del nostre gran artista:
Josep
Aparicio “Apa” que per a nosaltres sempre serà Pepito...
Francesc-Andreu García
“pakiu”
Francesc Arnau i
Chinchilla
I ara
dedicat a ell, un poema del meu llibre.
Un llibre que potser sense la seua ajuda, mai no s’hagués publicat:
VEUS
Hi ha veus com trons de fortes.
Hi ha veus com pous de fondes.
Hi ha veus com nits de fosques.
Hi ha veus com rius de llargues.
Hi ha veus com mars d’extenses.
Hi ha veus com focs d’ardents.
Hi ha veus com mels de dolces.
Hi ha veus com plors d’amargues.
Hi ha veus com gels de fredes.
Hi ha veus subtils com vents...
Hi ha veus, com la de APA,
que és més que una veu.
I quan l’escoltes penses:
Si canta com els déus!
Francesc Arnau i Chinchilla
Teatre Capitolio, 7 de juny del 2013
.jpg) |
| Salvador Soler. |
Una nova actuació del Grup de Danses El Poblet, amb la Jota Olé de Xelva, i la Sandinga de Xixona, va ser el preludi perquè pujara a l'escenari Salvador Soler, alcalde de Godella. La seua intervenció va ser curta, adduint que en eixir l'últim ja poc quedava per dir.
Va recitar un poema que havia redactat el mateix matí, i que com tampoc apareix al vídeo, ací està.
Enmig de l'escenari, de la plaça
o al carrer.
Cames mig obertes, ben plantades a terra
com si forem soques o arrels
d'un arbre d'estes terres
garrofera pot ser...!
Tronc fornit i vigorós
amb ferides causades pel temps
Refugi i l'ombra alhora.
Braços com a branques
que es mouen nervioses i lleugeres
al ritme de la música i la veu
Veu que clama i crida
i acarona cors i sentiments
I en eixos moments eres veu
i eres terra.
I eres la veu del teu poble.
I seràs per a sempre poble.
APA...anem!
.jpg) |
Salvador Soler - Josep Aparicio "Apa".
|
Amb tot el public dret, entre ell es trobaven també Paco Muñoz i Eugeni Catala, persones molt vinculades amb Apa, Salvador Soler va imposar la insígnia d'or de Godella. Va ser un moment summament emotiu.
.jpg) |
| Josep Aparicio "Apa". |
I ja per acabar, paraules d'agraïment d'Apa a tots els assistents, a tots el participants, al alcalde, i a tots aquells que lluiten per mantindre la cultura popular.
.jpg) |
| Pep i Teresa. |
Va bufar les espelmes, d'un pastís, que havíem anat dipositant els col·laboradors en l'acte, i va llançar el seu desig en viva veu:
" Que la cultura nostra sempre siga on deu d'estar ".
.jpg) |
| José Antonio Ferrando entrega placa Claveles Rojos. |
José Antonio Ferrando, en nom de la Rondalla Los Claveles Rojos, li va fer entrega d'una placa conmemorativa.
 |
| LLARGA VIDA A L'APA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!. |
Apa ens va acabar delectant amb l'u i el dos.
Un comentari final que ens té intrigats al Francesc Arnau i a mi. En diversos periòdics digitals i al Levante Mercantil Valenciano, ha aparegut la notícia idèntica a la que figura en la web de l'Ajuntament de Godella - Premsa, només que en tots ometen els dos reglons on figuren nosaltres.
Que serà ????? Veriueu-ho !!!!!!!!
Val, i ací el vídeo de l'espectacle.
I ací l'enllaç de l'entrevista al diari El País.
http://cultura.elpais.com/cultura/2011/06/02/actualidad/1306965605_850215.html
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
