Cadenat al gris. (Modificat 19-10).

Cadenat al gris. Foto: (meua).

*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****

**Per llegir en altre idioma, seleccionar en Traductor** 

En les meues llargues passejades per l'Horta de Godella, de tant en tant, m'agrada portar la càmera fotogràfica i captar moments. Acostume a caminar pels mateixos senders i camins i no per això els paisatges són sempre iguals, segons quina època, els canvis són més que significatius.

Una de les fotos, a la que vaig titular "Cadenat al gris", ha tingut l'honor de ser part de portada de llibre i inspiradora de la creació d'un poema. Anem per parts.

L'espill de l'orb. Portada.

El meu amic Francesc Arnau, després de moltes peripècies, a l'agost de 2010, va publicar el seu primer llibre de poemes, titulat "L'espill de 'orb", idèntic títol que el del seu magnífic blog...
http://lespilldelorb.blogspot.com.es/

Portada interior.

També la va utilitzar per a la portada interior del llibre.

He seleccionat un dels poemes del seu llibre. Reconec que els poemes els jutge només per si m'agraden o no, ara bé, la meua capacitat de crític de poesia, uhhmmm... així que, finalment m'he inclinat per aquest. Potser no siga el millor, el que si té és, total relació amb la foto.

Es diu:

SOROLLS ESTRANYS

Grinyolen cigonyes per viaranys d'asfalt
on trontollaven carros pels camins polsosos d'abans,
però no s'escoltaven, ja fa molts anys,
ni els renills dels rossins, ni els lladrucs dels cans.
Brunziren els motors, al llarg dels anys,
d'autos, motos i tractors, éssers estranys,
amb els orgues i els cossos fets de metall.

També n'hi ha agrons i pelicans
fent xerrics que esmussen els vianants,
van provocant solsides i carregant
als lloms d'uns altres monstres, grossos i rars,
amb les potes molt negres, uns monstres grans,
que s'enduen els budells de tots els camps
per anar a abocar-los al fons del mar...

Mentre, voltors metàl·lics van a l'aguait
fent cercles pel damunt, més i més grans,
grinyolen cigonyes pels viaranys
fent callar els sorolls tradicionals,
i també els agrons i els pelicans
grinyolen amb uns sorolls estranys...

Però demà... Quins sorolls s'escoltaran?.

A finals de 2010, Francesc, inspirant-se amb la foto va crear un fenomenal poema, Les portes de l'Horta, que va publicar, primer, a la revista Lo Càntich, i després a Relats en català. Ací vos el deixe. 

Foto: © Francesc Andreu Garcia “pakiu”

Enmig de l’Horta s’albira el Hilton,
tot un miratge de vidre i pòrtland,
com una illa en la mar verda
de bajoquetes, pebrots i ràvens,
melons d’Alger i carabasses,
de les carxofes i de les cebes,
de tomaqueres, dacsars i bledes,
fruites variades... ai les taronges!

Vora la tanca forjada en ferro
i el cadenat daurat, solemne,
s’aturen hòmens que van a córrer,
i els jubilats amb les borsetes
de Mercadona a les butxaques...
Jo tanmateix, sempre imagine
a Al-Russafí plorant per perdre
aquell verger que s’estimava.

Que no ens passe també a nosaltres!


Posteriorment va remetre la fotografia a la web de Relats en català, http://relatsencatala.cat/ 

a la seua secció Repte poètic visual, que com es pot deduir es tracta de crear un poema a la vista d'una imatge, en aquest cas fotografia.

La guanyadora del "repte" va ser Empar Sáez, que posteriorment la va publicar en un dels seus fantàstics blogs. 

  Enfilant finestres

Je ne vois qu'infini par toutes les fenêtres -  Jo no veig sinó infinit per totes les finestres. Baudelaire.
http://enfilantfinestres.blogspot.com.es/ 

divendres 14 de gener de 2011

Avenç

 

                                                                                             Al Francesc Arnau i Chinchilla

Resten les illes, els badalls del verd, 

entre el llot que ens devora, pas a pas, 

i ens sobrepassa cobrint-nos el front.

Envoltats per marees negres, creixen

murades d'un gris sòlid; l'homogeni

ciment oblitera retxes de sol.

Un pes infinit abat l'horitzó,

engoleix l'espai, ens escanya l'aire, 

irromp amb la força d'un gegantí

monstre, eternament insaciable.

Empar 

 

Acabant; el 2 de juny de 2013, al Clot de Barrabàs, en Godella, es va celebrar el I Festival Internacional GOdePOESIA.

Empar Sáez, havia estat seleccionada per a recitar dos dels poemes que va presentar, un d'ells fou Avenç.

Empar Saéz - Carlos Jaramillo. Foto: (Ajuntament de Godella).

Aquesta és la crònica que fa fer, Ramón Navarro Bonet,  per a la revista digital de Literatura, Art i Cultura, Lo Càntich.

...tot seguit, Francesc Arnau, amb un parlament breu, però sucós, ens presenta a Empar Sáez, poeta de Terrassa, autora d'un dels poemes seleccionats i que, amb acompanyament de guitarra de Carlos Jaramillo, -i malgrat els problemes de micròfons (va "aguantar" somrient)- ens recita amb veu digna, suau i acaronadora, dos poemes seus: "Avenç" i "No parlis...". Els aplaudiments del públic demostren que l'espectacle agrada només començar.

--Crònica políticament incorrecta -però vera- d'un festival d'amor a la poesia que, per sort, no va acabar com camot, ni com el rosari de l'aurora--

Ramón Navarro Bonet

Sueca (1941)

Gràcies Empar.!!!                                                                                                                    

                                                                                                                  

  Gràcies Francesc, i perdó per la cagada.!!!                                                                            

 

  

Carcassonne, Lyon, COLLIOURE. (3/3)

Collioure. 

***Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d'una d'elles. (Fotos: meues)***

Ahir a la nit, després de l'intens recorregut turístic i d'una més que merescuda dutxa, vam sopar al pis d'Elisa. Allà a la mitjanit ens baixàrem a carregar al cotxe, les bosses que ens haviem de portar cap a casa, i tot seguit a dormir. Hui estava previst eixir a les 6 h. del matí.

Castell, església i campanar, Collioure.

I així hem fet, a l'hora prevista hem posat camí de tornada a Godella.
Uns 485 km. ens separaven de Colliure; només una parada, i sobre les onze ja estàvem al nostre primer destí.
Un poblet d'uns 3000 habitants, a la comarca del Rosselló a escasos 30 km de la frontera espanyola, on s'ajunten les aigües de la Mediterrània i les roques dels Pirineus. 
Ens ha costat Déu i ajuda el trobar aparcament, estava abarrotat, al final després de mitja hora ha estat possible a les afores del poble, i no molt ben aparcat.
Un poc massa de turisme intensiu.
El blau intens de la seua mar i el cel va atraure els pintors del color pur, que van ser els fauvistes de principis del segle XX.
Derain, Braque i Matisse. Així com Picasso.
En un temps, Colliure, era conegut sobretot per la pesca de l'anxova, comptava amb 8oo pescadors, hui només queden dos fàbriques de conserves i venda. Diuen que per estar segur d'assaborir autèntiques anxoves del terreny hi ha que esperar a la tardor.

Port, Collioure.

Platja, Collioure.

Collioure.

Punt de vista, Collioure.

El moment de l'esmorzar/dinar ha estat curiós. No hem pogut esmorzar perquè a les 11,30 h. estaven preparant el dinar, i ens hem hagut d'esperar fins les 12 h. en punt per a poder fer ho. ! No recorde haver dinat a aquestes hores, mai !.
Hem donat un xicotet passeig i després ens hem acostat al cementeri.                     
                                                        

Tomba d'Antonio Machado.

 

 

Y cuando llegue el día del último viaje......

El cementeri està molt a prop del centre del poble. Allí reposen els cossos de l'escriptor i  poeta Antonio Machado i de l'artista plàstic Balbino Giner.
Dos genials artistes que van haver de fugir a l'exili, com tants altres en aquells temps, per qüestions ideològiques.
La tomba d'Antonio Machado es sumament senzilla, però fàcil de trobar per les restes dels homenatges que se li tributen, i perquè la bandera republicana sempre cobreix part d'ella.   
La seua mare que va morir tres dies després que ell, també està enterrada allí.
En la llosa figura una placa amb les estrofes finals del seu poema Retrato.     

Ací el vídeo del programa Retratos, de Canal Sur, dirigit per Paco Cervantes l'any 1994, amb entrevistes a J M Caballero Bonald, escriptor i poeta, Alfonso Guerra, polític, Miguel Moreno, cronista de Sòria, i Leonor Machado, una de les seues nebodes. 

I dos vídeos més, el primer que conté el disc Dedicado a Antonio Machado, poeta, que va compondre Joan Manuel Serrat, amb 10 poemes musicats a l'any 1969.

El segón, la cançó Proverbios y Cantares, que va musicar Paco Ibáñez, cantada a l'Olympia de París.

A escasos 15 metres es troba l'original tomba de Balbino Giner, amb dibuixos a la llosa reflex del seu art.

Tomba de Balbino Giner.

En ella es pot llegir 
* Artiste peintre (Pintor),
* Gran Prix de Rome pour L'Espagne 1934, pel premi que li van concedir a Roma.
* València 1910  -  Collioure 1976, Llocs i dates del seu naixement i la seua mort.
* Balbino Giner.

Per saber d'ell vos deixe l'enllaç de la fenomenal crónica que en el seu dia, amb motiu d'una conferència al Saló Social del Casino Musical de Godella, de D. Vicent Senent, profesor especialista en Història de l'Art i membre del Taller d'Història Local de Godella, va fer el meu amic Francesc Arnau, al seu blog L'espill de l'orb. 
Cliqueu damunt el ressaltat !!!

I si esteu més interessats, ací teniu un parell d'enllaços.

El primer és del programa VAP - Viure al País, de la France-3 TV, Midi-Pyrénées. Presentat per Elsa Panadès i amb entrevistes a Vicent Madramany, director del Centre d'Art Contemporàni de Perpignan, Balbino Giner, el seu fill, el seu amic Jojo Pous, i les seues amigues Monica i Gisela Bellsolà. És més que interessant

http://midi-pyrenees.france3.fr/viure-al-pais-occitan-catalan/index.php?page=article&numsite=6392&id_rubrique=6524&id_article=14576      (copieu l'adreça al vostre buscador)

El segón és d'una exposició al Centre du Art Contemporani, de Perpignan, celebrada en abril 2010.


Encara ens quedava una xicoteta escala que fer. Calella. Allí ens esperava Joyce, una jove de Rotterdam que vaig conèixer al Camí de Sant Jaume, de 2006, però que vaig perdre el seu rastre en acabar l'etapa de Ponferrada.
L'any 2010 buscant informació a internet de les obres Ulises i Finnegans Wake, de l'escriptor irlandès James Joyce, casualment em va aparèixer una referència al seu nom i vam poder establir de nou contacte.
Vam estar al voltant d'una hora, prenent uns cafès, comentant i recordant. I ja definitivamente sense cap incidència, a casa.

Amb Joyce, Lieke, Alberto. Rest. Mencía, Ponferrada.