Josep Aparicio "Apa", insígnia d'or de Godella.

*****Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.*****
                        Totes les fotos són d'Andreu - Premsa Ajuntament

M'agrada que els homenatges a qui els mereixen se'ls facen en vida, perquè la persona sàpiga que se li vol i se li reconeix tot el que ha fet o està fent. Resulta que quan algú se'n va de vacances definitives, sempre ha estat bona persona i un excel·lent professional i ahí queda tot.
Per això m'alegre que a Josep Aparicio "Apa", en reconeixement a la seua trajectòria com a difusor, lluitador e innovador de les tradicions valencianes des de fa quasi quatre dècades, se li imposara dissabte passat la insígnia d'or de Godella, la màxima distinció que ofereix el consistori als seus veïns il·lustres. I que haja sigut ara, que està en un gran moment de la seua vida, que no el millor, que considere està encara per arribar.
Alhora m'alegre d'haver estat partícip, juntament amb el meu entranyable amic Francesc Arnau, amb un xicotet parlament que recollia alguns aspectes menys coneguts d'Apa, així com del seu entorn familiar, i l'ambient del carrer Ample.

Miguel Gago.

Teresa, havia encarregat a Francesc Arnau que preparara "alguna cosa" per col·laborar en l'homenatge, i Francesc va pensar que bé podríem fer-ho junts parlant de l'abans exposat. I que gust poder fer-ho al nostre renovat Teatre Capitolio !!!.
 Fregant el ple i la puntualitat, va començar la nit amb una gran presentació, molt ben documentada, de Miguel Gago, que va exposar diferents facetes tant personals com professionals d'Apa.
Va seguir l'emotiu passe d'un vídeo que recollia fotos d'Apa, des de la infància fins al lliurament del seus últims premis, Altaveu i Ovidi.

Grup de Danses El Poblet.

El Grup de Danses El Poblet, del que Apa és cantador i president, i com qualifica ell "la seua segona família", va obrir el torn d'actuacions, amb el Bolero creuat i unes Valencianes d'Albuixec, amb uns balls preciosos, fenomenalment interpretats, i d'un colorit superb; acompanyants és clar per la seua rondalla.
Dins dels components del Grup hi havia ex-alumnes i amics d'altres associacions.

Rondalla Los Claveles Rojos.

Després d'unes paraules d'Ana Marco de reconeixement per part de la Rondalla Los Claveles Rojos, aquests van interpretar de forma magnífica els temes: 
La vida és bella i L'ocell ferit, que van recollir grans aplaudiments.
Que bé sonen !! i això que l'equip de so, no era l'ideal per a ells.

A continuació, Teresa Segarra, va llegir un correu que havia rebut des de Brasil, del seu amic comú Enrique Gil, el qual se sumava al reconeixement a la trajectòria musical d'Apa, i l'instava a continuar amb la seua tasca didàctica, proposant-li la possibilitat de fer algun treball junts.

Josemi Sánchez - Escola de Cant.

 Darrere d'unes breus paraules de Miguel Gago, referents a una entrevista a Apa, al diari El País, i altres de l'artista versador Josemi Sánchez, vam poder escoltar pels alumnes de l'Escola de Cant, i alguns convidats, algunes de les modalitats del Cant d'estil, entre d'altres: Per la de l'u, Per la de l'u i el dos, riberenques i albaes. Veus diferents, però totes d'una sonoritat excel·lent.

Eduard Marco.

Aleshores va irrompre a l'escenari el poeta Eduard Marco, el qual va dedicar la seua poesia tant a l'Apa, com a Clement Méric, de 19 anys, jove antifeixista mort a França dos dies abans a mans d'un grup d'extrema dreta.
Més o menys aquestes van ser les paraules del seu poema:
****Per a tots els que l'estimem és evident que parlem del millor cantador valencià actual, del més llarg, del més alt, i segons he sentit dir a algunes de les seus fans, del més guapo.
Apa ha sigut l'únic que ha estat capaç de convertir les albaes i la resta del repertori autòcton en un globus altíssim de terra santa, de llengua propia, de casa nostra, de dignitat.
Quan canta pareix que el País Valencià renaix de les seus cendres, quan canta no només espanta els mals amb l'ironia propia del folklore, sinó que alça el puny com un martell sense vergonya, i cus amb ràbia la bandera trencada dels meus pares. Salut !! Apa****.

Al Tall.

Al Tall. Tots sabem de la seua amistat amb l'Apa, però també que estan oferint aquest any la seua gira de comiat dels escenaris, ho tenien complicat més no van voler faltar a la cita. Vicent Torrent va mostrar paraules d'elogi a l'homenatjat, comentant que el que es mereixia era una caixa de medalles.
Després ens van posar la pell de gallina amb les dos cançons que van interpretar: A Miquel assassinaren (a capella) i El cant dels maulets (acompanyats a les palmes i cor, pel públic).

Teresa i La beniterrània.

Va tornar una altra vegada Teresa, en aquesta ocasió acompanyada per Ricard Esteve, Eduard Navarro i Jesús Gimeno, per interpretar primer Cant al País, després fent duet amb Lucía, filla d'Apa, Amic Sancho i va acabar amb Sentiments. Totes elles del seu CD Sentiments, que van gravar a la seua època de La beniterrània.

Teresa i Lucía.

I ens va arribar el torn a nosaltres. Amb molts menys nervis dels esperats, tot i que teniem que anar refent el parlament segons anava pujant gent a l'escenari i dient detalls que també nosaltres portàvem anotats.
Li vam dedicar de tot cor aquestes paraules que ací reflexe, així com el poema Veus. I ho faig perquè per problemes en el vídeo que va gravar Miguel Iñiguez, no va quedar registrada la nostra col·laboració.

Francesc Andreu García i Francesc Arnau.

HOMENATGE A PEPITO

Bona nit, a totes i a tots:

Ens han demanat que siguem breus, però nosaltres, que estem poc fets a aquestos saraus, portem deu folis escrits amb lletra menuda i a doble cara. Anem a veure com ho arreglem.

Recorde la meua primera assistència a un recital en la nostra llengua. Va ser l’any 1973, al Club Nautilus, del Port de Sagunt. Actuava Raimon. S’hem va quedar ben marcat en tots els aspectes, i d’ell vaig treure la conclusió que qui volgués  cantar en aquesta llengua nostra tan bonica, ho anava a tindre ben fotut.

Per tant, és una enorme satisfacció, estar hui ací acompanyant a l’Apa, un innovador i un lluitador empedernit en pro que el  cant d’estil, no quedara reduït a un tema folklòric i residual, com sempre han pretès determinats estaments.

Hem fet una curta història que recull la nostra convivència amb l’Apa i el seu entorn familiar, en l’època que encara no era conegut al mon artístic; segurament molts recordareu aquelles situacions, però molts altres, potser no.

Francesc Arnau i Francesc Andreu García.

Bona nit!

Hi ha gent que pensa que les vivències de l’adolescència es queden marcades per sempre i, quan arriba l’edat en que el nostre cervell es va omplint de forats, com un formatge de gruyère, aquells records resten a la corfa i mai no s’esborren. Dic això perquè són d’aquestes vivències de les que us vaig a parlar, i per això no ho vaig a llegir, sinó que ho diré de memòria.

Nosaltres som els dos del carrer Ample i, el mateix que “Pepito”, ens hem mantingut fidels a aquest carrer, com si fórem arbres que haguérem criat arrels, per cert, que quan érem uns xiquets, a les plaques del carrer posava una altra cosa (ni posava carrer ni ample), però tots els veïns, i la gent del poble així l’anomenàvem: Carrer Ample.

Un dels punts de reunió dels amics era al voltant de la “paraeta” que tenien els pares de “Pepito”. Allí estaven els pilons (encara es conserven), on jugàvem a tots aquells jocs de la infantesa. El carreró d’enfront, el fèiem servir de porteria quan jugàvem els nostres llarguíssims partits de futbol, que tan sols paràvem quan venia l’autobús de València, ja que pel carrer tan sols passava algun carro que venia de l’horta. No es veia habitualment cap cotxe, i moltes vegades la pilota baixava pel carreró dels pilons i anava a parar a Casa Pedralba, quan no continuava per l’altre carreró fins el carrer de baix.

Els pares de “Pepito” eren unes persones que ens alegraven la vida. La gran majoria no teníem un gallet, i per unes poques monedes,(aguiletes, xavos i de dos quinzets la gran majoria) que havíem cisat a les nostres mares, o bé dels bateigs, o de les estrenes, podíem comprar totes aquelles llepoleries. La mare, Victoria, era una miqueta més renegona, però també és cert que tenia aquella gràcia d’Andalusia de la que parla el seu fill en la cançó que li va fer. En quant al pare, el senyor Paco, era un tros de pa, amb una paciència bíblica, encara que de tant en tant, ens sorprenia amb alguna eixida en to humorístic. Recorde una vegada que va eixir del quarto tocant el trombó sense que ningú s’ho esperara.

La veritat és que nosaltres érem dels més formals, i no és perquè ho diga jo, però n’hi havia cada element de pronòstic reservat, i nosaltres al costat d’ells semblàvem uns angelets. Quan, un dia a la setmana, el senyor Paco venia de València amb els tebeos, ja hi havia algun d’aquells espavilats esperant-lo, i només els penjava amb les pinces d’estendre la roba, ja els havien agafat per llegir-los.

Al poc de temps, ampliaren el negoci, instal·lant a la part de baix, els jocs recreatius, que consistien en futbolins, ping-pong, i més tard les màquines aquelles elèctriques de boles, que foren tota una revolució de l’època. Moltes vegades, cridàvem al senyor Paco perquè no eixien totes les boles, i quan destapava el futbolí, allí apareixien tota classe d’objectes, que posàvem per impedir que les boles es colaren: Rosegons de pa, fulles de diari... Fins i tot, un dia van aparèixer uns calçotets.

A la casa del costat (les separava la paret mitgera) estava la barberia de “Gustinet”, que per cert va ser el padrí de “Pepito”, i que era un altre àngel de la guarda per nosaltres. Allí, ja més majors, ens reuníem i ell ens contava les seus històries de quan boxejava, de la mili que havia fet al Pirineu i també de les seues novies. Ens convidava a algun cigarret als que ja fumàvem. El nostre vincle amb el pare de “Pepito” es va enfortir amb l’equip de futbol que formàrem (l’Atlètic de Godella), del que “Gustinet” era el president, i el senyor Paco s’encarregava del material (equipatges, balons, etc...).

I allí estava aquell xiquet grosset, rubiet, i una mica ploró, amb qui, la veritat, com era cinc o sis anys més jove que nosaltres, no teníem massa relació. Perquè (entre “mosatros”), encara que vostès ens vegen així de joves, la veritat és que ja tenim una certa edat...

Passaren aquells temps, i ja en la dècada dels setanta, quan estàvem fent la Campanya Carles Salvador, on anàvem a aprendre les primeres beceroles de la nostra llengua, vingué un dia “Pepito” i ens va sorprendre fent una conferència sobre la dolçaina i els diferents estils de música tradicional. Encara que la conferència no va lluir massa degut a l’estat de les canyes. No sé si Apa ho recordarà, però de tres canyes que portava, quatres estaven en no molt bon estat.

Ara bé, nosaltres que tenim bon ull per açò de l’art, ens vam adonar que tenia material per a ser algú molt important en el cant; com així ha quedat demostrat.

Ara, hauria de dir allò de... la seua carrera, dels seus premis, dels seus CDs... però després de l’estupenda exposició inicial de Miguel Gago i de l’extraordinari vídeo  que ens han passat, només recordar que ha musicat a poetes com Joan Salvat-Papasseit, a Vicent Andrés Estellés , i al Francesc.

I que, el proper dia 28 d’aquest mes, al Teatre Micalet, estrena el seu nou espectacle en homenatge al Vicent “Poemes i cançons”. Estaria bé que tots els que heu vingut aquesta nit, també passareu per allí. No es debades, però per l’Apa...

Ja per acabar, dos apunts:

Altres més entesos podran parlar de la seua tècnica, el seu estil, les influències i totes aquelles coses de caràcter tècnic. Jo parlaré dels sentiments. Encara se’m posa la pell de gallina i un nus a la gola quan l’escolte cantar els primers versos de “Malaguenya”, i també he comprovat que tots els amics i coneguts que han vingut amb mi a algun concert seu, han quedat impressionats quan l’han escoltat cantar. És allò de que et sents orgullós de que un artista del teu poble, que has vist créixer, provoque aqueixa admiració.

La segon qüestió és un pensament que de ben segur compartim molts dels ací presents. Jo estic convençut de que si hagués nascut en un altre lloc, seria un artista conegut pertot arreu, i és que pense que no valorem lo nostre, i no parle per tots els que esteu ací, de veritat. Per posar un exemple, la televisió pública, que paguem entre tots, ha estat un grapat d’anys vetant la música en valencià, i això és una cosa que no ha repercutit en la popularitat (ni tampoc en els vots) dels governants que han propiciat aquest fet, que pense que no haurà passat mai en cap altre lloc del món...

Bé ho deixe ací, esperem que les coses canvien, i que aquesta insígnia d’or que ara se li lliura, siga un punt d’inflexió, per al reconeixement i l’èxit del nostre gran artista:

Josep Aparicio “Apa” que per a nosaltres sempre serà Pepito...

Francesc-Andreu García “pakiu”

Francesc Arnau i Chinchilla  

I ara dedicat a ell, un poema del meu llibre. Un llibre que potser sense la seua ajuda, mai no s’hagués publicat:

VEUS

Hi ha veus com trons de fortes.

Hi ha veus com pous de fondes.

Hi ha veus com nits de fosques.

Hi ha veus com rius de llargues.

Hi ha veus com mars d’extenses.

Hi ha veus com focs d’ardents.

Hi ha veus com mels de dolces.

Hi ha veus com plors d’amargues.

Hi ha veus com gels de fredes.

Hi ha veus subtils com vents...

Hi ha veus, com la de APA,

que és més que una veu.

I quan l’escoltes penses:

Si canta com els déus!

Francesc Arnau i Chinchilla

Teatre Capitolio, 7 de juny del 2013

 

Salvador Soler.

Una nova actuació del Grup de Danses El Poblet, amb la Jota Olé de Xelva, i la Sandinga de Xixona, va ser el preludi perquè pujara a l'escenari Salvador Soler, alcalde de Godella. La seua intervenció va ser curta, adduint que en eixir l'últim ja poc quedava per dir.

Va recitar un poema que havia redactat el mateix matí, i que com tampoc apareix al vídeo, ací està.

Enmig de l'escenari, de la plaça
o al carrer.

Cames mig obertes, ben plantades a terra
com si forem soques o arrels
d'un arbre d'estes terres
garrofera pot ser...!

Tronc fornit i vigorós
amb ferides causades pel temps
Refugi i l'ombra alhora.

Braços com a branques
que es mouen nervioses i lleugeres
al ritme de la música i la veu

Veu que clama i crida
i acarona cors i sentiments
I en eixos moments eres veu
i eres terra.

I eres la veu del teu poble.
I seràs per a sempre poble.

APA...anem!

Salvador Soler - Josep Aparicio "Apa".

Amb tot el public dret, entre ell es trobaven també Paco Muñoz i Eugeni Catala, persones molt vinculades amb Apa, Salvador Soler va imposar la insígnia d'or de Godella. Va ser un moment summament emotiu.

Josep Aparicio "Apa".

  I ja per acabar, paraules d'agraïment d'Apa a tots els assistents, a tots el participants, al alcalde, i a tots aquells que lluiten per mantindre la cultura popular.

Pep i Teresa.

Va bufar les espelmes, d'un pastís, que havíem anat dipositant els col·laboradors en l'acte, i va llançar el seu desig en viva veu:

" Que la cultura nostra sempre siga on deu d'estar ".

José Antonio Ferrando entrega placa Claveles Rojos.

José Antonio Ferrando, en nom de la Rondalla Los Claveles Rojos, li va fer entrega d'una placa conmemorativa.

LLARGA VIDA A L'APA !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.

 Apa ens va acabar delectant amb l'u i el dos.

Un comentari final que ens té intrigats al Francesc Arnau i a mi. En diversos periòdics digitals i al Levante Mercantil Valenciano, ha aparegut la notícia idèntica a la que figura en la web de l'Ajuntament de Godella - Premsa, només que en tots ometen els dos reglons on figuren nosaltres.
Que serà ?????       Veriueu-ho !!!!!!!!

Val, i ací el vídeo de l'espectacle.


I ací l'enllaç de l'entrevista al diari El País.
http://cultura.elpais.com/cultura/2011/06/02/actualidad/1306965605_850215.html

Agur, San Mamés.

             ***Per veure les fotos en format gran, cliqueu damunt d’una d’elles.***

L'any passat ja era la nostra intenció, (de la colleta que anem al Ciutat de València), poder visitar San Mamés, un camp històric al que mai havíem anat. Per la data del partit ens va ser impossible, i ho ajornàrem per aquest, i aquest, en ser la penúltima jornada tot quedava pendent de la implicació dels equips a entrar en alguna competició europea, o, per a mal, en el descens. Finalment es van fixar tots els partits per al diumenge 26 de maig, a les 20 hores.

Era l'últim partit oficial de la lliga, i per tant la nostra última oportunitat; al juny començava la seua demolició.
Fins dimecres no se sabia si el Athletic enviaria entrades perquè argumentaven que tenien molta demanda dels seus socis. Al final van enviar 100 entrades, a 38 €, però poc després van rectificar quant a preu, ara les demanaven a 70 €.
El Athletic deia que no es podien treure per la xarxa, ni per caixer. El Llevant adduïa que no arribaven a un acord final sobre el preu. Divendres al migdia llegint el Superdeporte vaig saber que si hi havia disponibilitat d'entrades !!!però ja, fins a les 15,00 hores!!!. Unes quantes cridades, corrent a taquilles, i al final, entrades per a Paco Alonso i per a mi. A Rafa Bargues, pel bateig de la seua néta Carla, i Arturo López per altres motius, els era impossible anar.

De vins amb Javi-Nati. (Foto: meua).

De vins amb Javi-Nati. (Foto: meua).

A les 6 del matí vam emprendre viatge cap a Bilbao, amb molt bon temps, tot autopista i poc de trànsit. Arribàrem sobre les 13,30 hores, després de diverses parades per a esmorzar, estirar les cames i buidar la bufa.
Amb l'ajuda del GPS, ens plantàrem a la porta de casa Javi i Nati.
Javi és un amic que vaig conèixer al meu Camí de Sant Jaume, de 2006., amb qui continue mantenint una molt bona amistat.
Viu a Leioa (Lejona), a la comarca del Gran Bilbao, d'uns 8,5 km2, pròxim a la desembocadura de la ria del Nervión, colindant amb Getxo, Berandio i Erandio. A uns 12 km. de Bilbao i amb uns 30.000 habitants, el triple que el 1970.
Després de prendre uns vins, vam estar dinant a casa Javi-Nati. Companyia, conversa i dinar fenomenal, tot rematat per un exquisit patxaran casolà i una bona copa de Gran Duc d'Alba.

Amb aficionats bilbaïns. (Foto: meua).

Amb aficionats bilbaïns. (Foto: meua).

 A mitjan vesprada i amb metro , ens dirigim a l'estadi. Vam estar passejant pels voltants del camp, veient el nou que està justament al costat, i fent-nos fotos !! a petició dels aficionats de l'Athletic !!. Mitja hora abans del partit, ja entràrem al camp.

Amb aficionats bilbaïns. (Foto: meua).

A l'entrada de l'estadi. (Foto: meua).

No es va omplir fins a cinc minuts abans de començar, la gent es queda fora prenent unes canyes o uns vins, i aprofita al màxim.
El camp està que no cap ni una agulla, es nota un ambient diferent a uns altres camps.

San Mamés. (Foto: meua).

San Mamés. (Foto: meua)

Ixen els equips, onegen les banderes, sona l'himne de l'Athletic, que es cantat en euskera per, pense, la totalitat dels socis. Els pèls se'ns posen de punta. Comencem a adonar-nos que hem encertat en assistir al comiat de San Mamés.

FITXA TÈCNICA:

0 - Athletic Club: Iraizoz; Iraola, Gurpegui, San José, Aurtenetxe; Iturraspe, De Marcos, Herrera (Toquero, min.68); Susaeta (Ibai, min.55), Aduriz (Llorente, min.76) y Muniain.

1 - Llevant UD: Keylor Navas; Héctor Rodas, Vyntra, David Navarro, Dudka; Diop, Iborra; Pedro Ríos (El Zhar, min.74), Valdo, Rubén (Juanlu, min.79); y Acquafresca (Michel, min.69).

Gols: 0-1, min.91: Juanlu.

Àrbitre: José Antonio Teixeira Vitienes (Comitè càntabre). Va expulsar Muniain, per donar una puntada a Héctor Rodas. No va mostrar més targetes.

Uns 40.000 espectadors.

RESUM DEL PARTIT:

Drets d'imatge!!!  Punxeu damunt Ver en You-tube i podreu veure-ho igual.

CURIOSITATS:
Els canvis eren aplaudits d'una manera bestial.
Els gols del Reial Madrid eren corejats...se'ls marcaven a la Reial Societat.
Tot el camp va cantar diverses vegades "Bielsa, quédate".
Toquero es va emportar l'ovació del partit, quan va eixir al camp.
Llorente va ser l'únic que escoltà divisió d'opinions.
Els aficionats es van tractar d'allò més bé.
En els actes de després del partit, es va estar aplaudint durant 100 segons, pels 100 anys de vida de San Mamés.

En finalitzar el partit, ens vam anar a sopar amb Javi-Nati, que havien esperat pacientment la nostra eixida, a un dels pocs bars que quedaven oberts a prop de l'estadi. Se'ns va fer un poc tard i ja no hi havia metro. Vam haver de molestar a Virginia (filla de Javi-Nati) i que vinguera a recollir-nos.
Abusant de la seua amabilitat i amistat acabàrem dormint a casa seua, després d'una llarga xerrada al saló i una última copa. Gràcies per tot, Javi-Nati-Virginia, sabeu que ens teniu a la vostra disposició. Gràcies.

Puente Bizkaia, Portugalete. (Foto: meua).

Puente Bizkaia,Portugalete. (Foto: meua).

Museu Guggenheim i Puppy, Bilbao. (Foto: meua)

Museu Guggenheim, Bilbao. (Foto: meua).

A l'endemà a les 6, alçàrem el vol. Ens desplaçàrem a Portugalete, a veure el seu Puente Bizcaia, pont inaugurat el 28-07-1893 amb la funció d'unir els pobles de Portugalete i Getxo.
Després també ens aproparem a Bilbao, a veure el Guggenheim, la ria, i els seus voltans. 
I ja, camí cap a Godella, amb pluja fins a La Rioja.
Esmorzar a Cariñena, a l'Hostal Iliturgis, perquè no trobàrem el Paco, i a les 15,30 hores, feliçment arribàrem a casa.

Llarga vida al nou San Mamés. (Foto: xarxa).